Les praderies submarines retenen fins a 40 milions de tones de carboni a tot el món, segons un estudi

Les praderies submarines retenen fins a 40 milions de tones de carboni a tot el món, segons els resultats d'un estudi internacional liderat pel Centre d'Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC). Tot i que ocupen menys del 0,2% de l'oceà mundial, són capaços d'emmagatzemar més del 10% del diòxid de carboni que els oceans absorbeixen cada any. Aquest treball internacional tradueix en xifres l'aportació d'aquests boscos blaus per combatre el canvi climàtic amb el primer inventari mundial, que incorpora dades per regions, països i tipus de praderies. Els resultats, publicats a Nature, mostren que aquests ecosistemes poden emmagatzemar igual o més carboni que els boscos tropicals, amb la retenció de set tones cada any per hectàrea.

L'inventari proporciona dades del CO2 que capturen les praderies fanerògames o plantes marines, la quantitat que aconsegueixen emmagatzemar i de la seva producció, és a dir, de la seva capacitat de transformar el carboni en massa vegetal. A més, aporta dades detallades per regions, països del món i tipus de praderia. L'investigador del CEAB-CSIC Òscar Serrano explica que això permet que cada territori conegui la importància dels seus propis boscos blaus.

En xifres totals, les fulles, rizomes (talls subterranis) i arrels de les plantes oceàniques aconsegueixen retenir fins a 40 milions de carboni a tot el món. Un exemple són les praderies submarines de Posidònia, una planta marina endèmica del Mediterrani, distribuïda fins als 45 metres de profunditat. No només són importants per mantenir les aigües transparents i protegir la costa de l'erosió, sinó que actuen com a veritables boscos blaus per mitigar el canvi climàtic. Tot i la seva reduïda extensió, que va de 160.000 a 260.000 km² a tot el món, són capaços de captar un dels gasos amb més impacte en l'escalfament global, el diòxid de carboni, emmagatzemar-lo a les seves fulles i arrels; i transformar-lo en carboni orgànic mitjançant la fotosíntesi.

Aquestes característiques converteixen les praderies submarines en embornals naturals de carboni que, de mitjana, acumulen 1,5 tones de carboni per hectàrea i fixen gairebé set tones cada any. "Són tan eficients que, per unitat de superfície, són comparables o fins i tot superiors als boscos tropicals", destaca Serrano. En xifres, les plantes subaquàtiques poden retenir més de 800 tones de carboni per hectàrea al sòl que ocupen, mentre que un bosc tropical emmagatzema de mitjana 300 tones per hectàrea.

Els investigadors apunten que a les xifres globals recollides a l'estudi, cal afegir la quantitat de carboni emmagatzemada sota el sòl submarí, on pot romandre durant milers d'anys, mentre la praderia es conservi. S'estima que en l'àmbit mundial, s'ha perdut el 30% de les praderies submarines des de finals del segle XIX, i el 15% d'aquestes durant les últimes dècades.

Davant d'aquesta situació, els investigadors han destacat la importància de protegir aquests boscos submergits.

Diferències segons gèneres i regions

L'inventari mostra que la capacitat de les plantes per capturar carboni varia en funció del seu gènere. Les praderies de gèneres persistents, com les de posidònia al Mediterrani, acumulen més carboni en la seva estructura, mentre que els gèneres colonitzadors destaquen per la rapidesa de creixement i l'alta capacitat de capturar CO2 any rere any.

També recull diferències evidents en funció del mar. Per exemple, a la Mediterrània, les praderies retenen molt carboni sota el sòl marí, però el seu ritme de captació anual és moderat. En canvi, en regions com el Pacífic nord o l'Atlàntic temperat, passa el contrari: les praderies estan formades per plantes més petites i menys duradores, però amb un creixement molt ràpid que captura més CO2 que les mediterrànies.

Els investigadors apunten que aquestes dades obren la porta a incloure les praderies marines als marcats de crèdits de carboni, al costat de boscos, manglars i aiguamolls. Aquests mercats són sistemes comercials dissenyats per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle amb la compravenda de crèdits de carboni.

La recerca ha estat liderada pel CEAB-CSIC i l'entitat Biosfera Research & Conservation, i ha comptat amb la participació de la Edith Cowan University (Austràlia), la University of Western Australia, la James Cook University, l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), la King Abdullah University of Science and Technology (KAUST) i l'Institut d'Investigacions Marines i Costaneres (CONICET,  Argentina).