Retrat dels joves que abracen el discurs de l'extrema dreta: perfil, motius i conseqüències

La Universitat d’Alacant ha viscut aquesta setmana un matí que poc tenia d’acadèmic. Davant la Facultat de Dret, desenes de joves esperaven l’arribada de l’agitador d’ultradreta Vito Quiles entre banderes d’Espanya, càntics i un ambient de màxima tensió. D’una banda, els seus seguidors —gairebé tots homes— entonaven el Cara al sol i corejaven consignes racistes; de l’altra, un grup d’estudiants antifeixistes responia amb crits d'“Alacant serà la tomba del feixisme”. Entre uns i altres, un cordó policial que acabaria carregant al final d’un acte sense permís.

El que ha passat a Alacant no és una excepció. El dia abans, a la Universitat de València, la presència de Quiles havia provocat talls de trànsit i una batalla de banderes continguda per un fort dispositiu policial. A Pamplona, la Universitat de Navarra va cancel·lar el seu acte per motius de seguretat davant la protesta de centenars de joves de l’esquerra abertzale. La gira de l’agitador s’ha convertit així en un mirall incòmode d’un patró que es repeteix: seguidors joves, majoritàriament homes, i un clima de confrontació ideològica.

El doctor en Sociologia i professor titular de la Universitat d’Alacant, Carlos Gómez Gil, descriu aquests joves com a “nois ressentits”: homes frustrats, amb baix rendiment acadèmic, sense expectatives vitals i hostils envers les dones, a qui culpen dels seus fracassos. “S’alimenten de xarxes socials convertides en un femer modern”, adverteix, abans d’afegir: “Un espai sense normes on troben violència, pornografia, faules i missatges ultradretans que modelen el seu discurs antidemocràtic”.

Anna López, doctora en Ciència Política i autora de l’assaig La extrema derechea en Europa, defineix aquests joves com a part d’una “generació neoautoritària 2.0”: homes blancs menors de 24 anys que senten que els avenços socials han anat massa lluny. “La seva mobilització neix a les xarxes, a través de mems, bromes o vídeos de TikTok que canalitzen el seu ressentiment”, explica. Segons la politòloga, aquests agitadors digitals imiten models dels Estats Units i utilitzen la provocació com a estratègia de visibilitat.

La provocació com a nova rebel·lia

El que abans era un gest de rebel·lia contra el sistema, avui s’expressa en sentit contrari. Per al consultor polític i director de LaBase, Álex Comes, molts joves han convertit la ultradreta en una forma de provocació davant el discurs dominant. “Abans ser rebel volia dir votar a l’esquerra; ara, ser rebel és votar l’extrema dreta”, assenyala. Al seu parer, els partits tradicionals “han descuidat els joves”, mentre que Vox “ha sabut connectar-hi i parlar-los pels canals adequats”.

Les enquestes confirmen aquesta tendència. Segons Adolfo López, director de Lápiz Estratégico Consulting, la intenció de vot a l’extrema dreta s’ha duplicat entre els menors de 30 anys. “Els joves associen els seus principals problemes —ocupació i habitatge— amb la immigració i la manca d’oportunitats”, afirma. Davant la inacció del bipartidisme, els discursos ultres ofereixen “respostes simples i ràpides a problemes complexos”, un missatge directe que molts joves senten com a propi.

Als campus, l’atracció per aquests discursos no sempre respon a una convicció ideològica profunda, sinó a una necessitat de pertinença. El professor de Sociologia de la UA Javier Ortega observa que molts d’aquests joves “no estan polititzats en sentit estricte”, sinó que busquen formar part d’un grup que els doni identitat i cohesió. Aquesta afinitat, diu, “es construeix sobre emocions bàsiques com l’empipament o la frustració” i s’expressa sobretot entre homes que troben en el discurs ultra una forma d’afirmació col·lectiva.

Homes i masculinitat rígida

El component de gènere travessa tot el fenomen. Tant Gómez Gil com Ortega coincideixen que la majoria dels qui s’identifiquen amb aquests discursos són homes joves. En ells, la ultradreta troba un terreny fèrtil en oferir una identitat de força i pertinença davant els avenços en igualtat que molts perceben com una amenaça. La reacció és doble: rebuig envers les dones i refugi en una masculinitat rígida, reforçada per l’anonimat i la complicitat de les xarxes.

En aquest escenari, les xarxes socials actuen com a altaveu i catalitzador. Anna López recorda que vuit de cada deu joves s’informen diàriament a través d’aquestes plataformes, fet que converteix TikTok o Instagram en els nous fòrums ideològics. Allà es difonen mems, vídeos i consignes que barregen humor, provocació i odi. “L’extrema dreta ha après a comunicar amb codis que els joves reconeixen com a propis”, indica la politòloga. Un espai on l’agitador es converteix en influencer i la política, en espectacle.

Mentrestant, els partits tradicionals continuen sense trobar la manera de reconnectar amb una generació que se sent fora del sistema. Comes destaca que el bipartidisme “ha perdut una part important del vot jove cap a Vox” i que les formacions clàssiques “no han sabut escoltar ni comunicar amb eficàcia”. Adolfo López apunta que el fenomen podria ser passatger “si els partits aconsegueixen donar resposta a les expectatives dels joves”, però ara com ara la distància entre tots dos mons sembla engrandir-se. Ni els missatges institucionals ni les campanyes formals aconsegueixen competir amb la immediatesa emocional de les xarxes.

Davant aquest escenari, els experts coincideixen que la resposta no pot limitar-se a la confrontació. Ortega defensa que “cal construir un contrarelat amb nous codis, apel·lant a l’emoció i no només a les dades”, perquè els mètodes tradicionals “ja no connecten amb les noves generacions”. Gómez Gil adverteix que una part de la joventut “s’està alimentant de discursos colpistes, negacionistes i d’odi que danyen la convivència”.

José Pedro Espada, catedràtic de la Universitat Miguel Hernández, considera que revertir aquesta tendència exigeix recuperar referents i valors compartits. “Els joves necessiten models positius amb els quals identificar-se i espais on se sentin escoltats”, sosté. Recorda que la desafecció i el desencís no són nous, però que ara “es canalitzen cap a opcions autoritàries perquè no troben alternatives atractives”. La clau, diu, és reforçar l’educació crítica i fomentar el pensament lliure davant el soroll de les xarxes.

Advertiment final

Gómez Gil alerta que el problema transcendeix el pla electoral: “S’estan creant nínxols generacionals que s’alimenten de discursos antidemocràtics, d’odi i de violència”. Al seu entendre, aquest ecosistema “està danyant la convivència” i té un viver fonamental a les xarxes socials, per la qual cosa “caldrà regular-ne algun dia l’actuació i el contingut” per frenar la normalització d’aquests missatges.

La idea de posar límits al descontrol digital sobrevola totes les anàlisis. Els experts coincideixen que les xarxes s’han convertit en un espai sense normes on la provocació i l’odi es premien amb atenció. Ortega subratlla que “no n’hi ha prou amb apel·lar a l’educació cívica si el missatge contrari campa lliurement a internet”. Anna López afegeix que les estratègies comunicatives de la ultradreta “estan cada vegada més coordinades a escala internacional”, cosa que fa més urgent una resposta conjunta des de les institucions i els mitjans.

La visita de Vito Quiles a la Universitat d’Alacant ha estat només el símptoma visible d’un fenomen més profund. Sota els càntics i les banderes s’amaga una fractura generacional que combina frustració, recerca d’identitat i una comunicació política dominada per la immediatesa. Els experts coincideixen que la solució no passa per l’enfrontament, sinó per recuperar el diàleg, l’educació crítica i l’empatia. Només així, conclouen, es podrà evitar que la rebel·lia juvenil torni a confondre’s amb l’autoritarisme.