Va quedar atrapada a les Maldives durant la pandèmia i va crear un imperi del busseig: "Venen 20 persones cada setmana des del 2021"

No sap si alguna vegada ho va manifestar, però té clar que viu un somni. A través de la finestra observa unes muntanyes, diu, però no unes qualsevol. Des de la seva habitació a la Polinèsia Francesa, l’Ana Hernández recorda amb emoció quan es va matricular en Disseny de Moda fa una mica més de vint anys. “De petita estava obsessionada amb viure a Nova York. Vaig veure moltes pel·lícules i pensava que podria ser la nova Carolina Herrera, així que m’hi vaig traslladar després de posar fi els estudis a la intenció de buscar-me la vida. Els meus pares no podien pagar-me un màster, així que vaig treballar de mainadera i cambrera fins que vaig poder pagar-me’n un a Parsons, una de les universitats més importants”, relata. Va acabar trobant una feina a la indústria de la moda que li permetria viure a la ciutat durant els vuit anys següents. En aquell temps va descobrir la seva passió per l’escriptura, una cosa que sempre havia tingut dins, però que mai s’havia atrevit a explorar: “Li vaig ensenyar un dels meus manuscrits a un amic i em va dir que era un mar d’errades a tots els nivells ortogràfics, però que l’havia de publicar”. I així va ser.

“L'editorial em va recomanar fer diversos cursos d’escriptura i així va arribar el segon manuscrit. Aquella història, que va sorgir arran d’un viatge a Costa Rica, em va permetre connectar amb la natura per primera vegada. Vaig descobrir què era el mar, l’amor de la meva vida”, recorda. Va tornar a Madrid amb la intenció de recuperar l’estabilitat que havia deixat enrere i va començar a treballar a la firma Loewe. L’Ana de 21 anys que havia aterrat als Estats Units sense gairebé parlar anglès s’havia convertit en una dona d’èxit que fregava la trentena amb una vida de somni: “Vaig passar un any vivint una vida perfecta, però jo estava absolutament trista i no sabia per què”. En un intent de recuperar la felicitat, va preparar un viatge a les Maldives amb les seves amigues i, de sobte, una trobada amb dofins li va trencar tots els esquemes: “Em vaig preguntar què feia amb la meva vida, així que, en tornar a casa, ho vaig deixar tot i vaig buscar una feina de guia d’snorkel a les Maldives, on em pagaven 300 euros al mes”. Amb tot en contra, l’Ana va planificar el que seria el seu any sabàtic a l’altra punta del món sense imaginar que, just abans d’aquella data, arribaria una pandèmia mundial.

“Vaig quedar atrapada en una illa d’un quilòmetre de llarg amb els aeroports tancats durant més de sis mesos. Va ser pitjor del que molta gent pensa perquè estava al paradís, però més sola que la una. I, sobretot, amb moltíssima por. La meva àvia va morir i ho recordo bastant tètric”. Per evitar l’expansió del virus, les autoritats locals van tancar l’accés a l’illa, de manera que tampoc hi arribava menjar: “Els locals em van ensenyar que teníem el mar a la nostra disposició, que és el supermercat més barat del món, així que ens passàvem els matins pescant pops i tonyines per menjar”. Durant el confinament, de poc més de dues setmanes, al paradís, l’Ana va escriure Entre azules, la novel·la que avui dona sentit a la seva vida i en què la protagonista, inspirada en ella, queda enamorada del “blau”, com ella es refereix a l’oceà. “La por al mar està injustificada perquè realment gairebé no hi ha accidents. Mor molta més gent per atacs d’elefant o per picades de mosquit. És una cosa irracional que ens han ensenyat les pel·lícules”, assenyala. Encara que cal saber com comportar-se, la majoria d’incidents a l’aigua es produeixen per imprudències humanes, segons diu.

Inspirada per la seva àvia

Amb un somriure als llavis recorda la seva àvia, un dels pilars fonamentals en tot aquest procés. “La seva història de superació va tenir un paper clau en la meva”. La ficció es va publicar l'abril de 2021, dos mesos després de la mort de la seva mare: “Jo estava una mica decaiguda, encara assimilant-ho. I, de sobte, la novel·la va ser un èxit. Molta gent em va començar a escriure i les meves amigues em van proposar organitzar un viatge amb els lectors, que volien descobrir el lloc on estava ambientada la història. Ningú a Espanya ho havia fet i vaig pensar que no vindria ningú, així que ho vaig llançar sense cap pretensió”. Va ser un èxit. En qüestió d’hores, les reserves per a les quatre setmanes següents es van esgotar: “Vaig convidar la Marta Soriano, una influencer que s’havia llegit la novel·la. Li vaig pagar els vols amb els meus estalvis, però va ser la millor inversió de la meva vida”.

Gràcies a la repercussió del seu contingut a les xarxes, la popularitat del viatge es va disparar i Entre Azules es va consolidar com a projecte més enllà de la novel·la. “Hem rebut 20 persones per setmana, cada setmana des del 2021”. El que va començar sent un negoci inusual i pioner s’ha convertit, amb els anys, en el més comú d’aquest tipus de destinacions. En aquest temps, l’Ana ha inaugurat nous itineraris a altres parts del món, que oscil·len entre els 1.399 i els 5.800 euros: Baixa Califòrnia, Bahames, Illes Maurici, Tonga i Fiji, Mar Roig o Polinèsia Francesa. “La gent tenia necessitat de conèixer més i això és el més bonic de tot. És un viatge que et canvia la perspectiva del mar perquè no només et llencem amb els animals, sinó que oferim xerrades de biologia marina on t’expliquem per què aquests animals són imprescindibles a la cadena tròfica. És una immersió, en tots els sentits”, sosté. Tot i que els seus viatges no estan a l’abast de tothom, l’Ana té clients que han repetit fins a set vegades: “Passen tot l’any estalviant per venir i ja s’han convertit en família”.

Protegir la fauna

Les seves estadístiques a Instagram parlen per si soles: el 80% dels seus seguidors són dones. I això es reflecteix als viatges que organitza: “Atraic un públic femení i és una cosa que intento canviar”. La majoria dels clients tenen entre 25 i 45 anys, però hi ha vingut de tot: des d’adolescents fins a un senyor gran en plena forma acompanyat de la seva filla. També matrimonis de 50 o 60 anys de tant en tant. L’important és que siguin àgils per pujar i baixar del vaixell, però no hi ha límit d’edat. Alguns, captivats per l’estil de vida a les illes i la vocació de la dissenyadora, van decidir seguir els seus passos i ara treballen amb ella a Entre Azules. “He vist aquells ulls brillants sota l’aigua i ho he tingut clar. Són els que, després de quatre hores buscant el tauró balena, no es desanimen. D’altres decauen perquè no entenen que treballem amb animals lliures, no en un aquari. Tant de bo tingués a la plantilla tres balenes geperudes i quatre taurons martell”, bromeja. Entre ells, en Vicente, la Indira, la María o la Nerea, quatre dels actuals guies repartits pels destins on operen.

També la Clara. O Clarapedia, com l’Ana l’anomena. “Ella és una enciclopèdia amb potes i qui ens ha ensenyat tot el que sabem de l’ecosistema marí.” Tot i que és una feina somiada, també comporta sacrifici: “Som lluny de casa, desconnectats i sense dies de descans, però l’amor pel mar ho compensa tot.” A l’hora d’escollir un nou destí de viatge, la madrilenya té en compte els animals que hi habiten, especialment aquells als quals l’ull humà no està tan acostumat. “Si veig alguna cosa que pot ser espectacular, inauguro la ruta. Ens decantem per animals que trencaran els esquemes dels visitants i, probablement, els faran plorar d’emoció quan els vegin, sempre sent respectuosos amb ells, que és el més important”, afegeix. Segons explica, la majoria d’aquests destins paradisíacs compten amb regulacions o lleis que protegeixen i milloren la salut d’aquestes criatures.

Tots excepte les Maldives, on tot va començar. “Fa cinc anys érem un vaixell de dotze persones per tauró i ara pots arribar a veure 300 turistes al voltant d’un animal desorientat.” L’Ana va prendre la decisió d’allunyar-se d’aquest tipus de pràctiques i, des de fa mesos, no treballa en aquests enclavaments massificats: “Preferim buscar-los per altres àrees que coneixem i sabem que estan tranquil·les, com els focus de plàncton, que és l’aliment principal del tauró balena i solen rondar per allà.” Cafè a la mà i amb l’alba de fons, l’Ana recorda un imant que sempre havia tingut a la nevera i que deia alguna cosa així com “persegueix els teus somnis amb seguretat perquè arribis a viure la vida que sempre havies somiat”. “Crec que ho he aconseguit. Això és un somni per a mi”.