Fenomen natural

El cas misteriós de les pedres que es mouen soles: aquesta és l'explicació

Roques de la Vall de la Mort, a Califòrnia, es desplacen sobre el terra sense que ningú les impulsi

El fenomen ha intrigat els científics durant anys.

El fenomen ha intrigat els científics durant anys. / AGÈNCIES

Joan Lluís Ferrer

Un estrany fenomen ha portat de cap els científics als Estats Units durant anys. La Vall de la Mort, al desert de Mojave (Califòrnia) és escenari d'un fet inusual: les pedres viatgeres. Senzillament, les roques que hi ha a terra llisquen sobre la superfície, deixant solcs visibles, sense que, aparentment, res les empenta. És a dir, es mouen soles.

Aquest moviment s'observa en pedres de totes les mides, des de grans a petites, i va ser descrit per primera vegada el 1948. Curiosament, i a jutjar pels traços que deixen a terra, els moviments de cada roca semblen ser més o menys paral·lels entre si i canvien de direcció de manera coordinada, com si obeïssin a un dictat comú.

Es dona la circumstància, a més, que les pedres no presenten un desplaçament continu, sinó que alternen fases de total quietud que poden durar anys amb períodes de moviment en què avancen a velocitats de fins a 6 metres per minut, és a dir, 0,36 km/h. Tot això s'ha comprovat al llarg dels anys mitjançant fotografies, tant en superfície com aèries, que han anat desvetllant l'estrany comportament d'aquests objectes.

Remolins de vent,

Teories paranormals al marge (que, com era de suposar, abunden en aquest cas), els científics van atribuir primer el fet a remolins de vent, però després de recrear aquestes condicions mitjançant motors d'avió, es va comprovar que així només es movien roques de petita mida.

Rastres que deixen a terra les pedres en desplaçar-se, vistos des de l'aire-

Rastres que deixen a terra les pedres en desplaçar-se, vistos des de l'aire. / CNET

Després es va especular amb la hipòtesi que catifes formades per algues que creixen a la zona facilitessin el lliscament de les roques quan bufaven forts vents. No obstant això, com que el terra roman sec durant gran part de l'any i durant l'hivern sol estar congelat, es va descartar el paper de les algues. Però és que, a més, algunes roques que es mouen són massa grans per ser empeses pel vent, fins i tot sobre una catifa lliscant d'algues.

Una altra explicació aportada consistia que durant les nits d'hivern es formen plaques de gel a terra que permetien reduir el fregament de les roques, de manera que es podien moure fàcilment.

L'explicació definitiva

Encara que això tampoc és correcte, el gel sí que intervé en l'explicació. No va ser fins al 2014 quan científics de l'Institut d'Oceanografia de La Jolla, a Califòrnia, van publicar un estudi amb l'explicació definitiva a la revista Plos One. I és que les roques no es mouen per 'lliscar' sobre les plaques de gel durant les nits d'hivern, sinó que ho fan quan comencen a fondre's aquestes plaques amb el sol del matí.

És llavors quan el terra, encara amb plaques de gel, però ja mullat, presenta les condicions òptimes perquè llisquin les pedres sobre ell. El fet que aquests moviments no s'observin de manera constant obeeix que aquestes condicions de gel i temperatura no es produeixen de manera regular al llarg de l'hivern, ja que depèn de les condicions climàtiques de cada any.