Xavier Febrés ressegueix la història del ferrocarril de Barcelona a França

«La llibertat és un tren, com ho demostra Xavier Febrés», reconeixia fa poc l’editor Àngel Madrià transmutant les paraules de Joan Margarit per parlar de L’exprés de París, el nou volum de la col·lecció de narratives d’editorial Gavarres. El llibre, a mig camí entre l’assaig i la crònica periodística, presentat recentment a Figueres per l’autor i l’exalcalde Joan Armangué, ressegueix la història de la lenta i accidentada construcció de la línia ferroviària de Barcelona a França, així com la connexió internacional dels trens a Portbou que va ajudar el país a entrar a l’era industrial.

Joan Armangué va puntualitzar, d’entrada, que L’exprés de París «no és un dietari ni un relat de vivències personals de l’autor, una persona molt llegida i viatjada» i que sense aquesta petjada i passió pel ferrocarril no l’hauria escrit. Dividit en dues parts, la més històrica i la més contemporània, Febrés arrenca el relat evocant els pioners de Mataró, que van posar en funcionament la primera línia a l’Estat, el 1848, amb finançament privat. Tampoc obvia la instal·lació de la diferent amplada de via ferroviària respecte a Europa i en narra les raons molt ancorades en el context de l’època. «Febrés explica aquest greu error històric que encara ara suposa un greu perjudici», va dir Armangué tot recordant el corredor mediterrani i les barreres que imposa França, cosa que avalà l’autor i periodista, ferm defensor de l’espai transfronterer i de les immenses possibilitats de la Costa Vermella «actualment divorciat radicalment de la realitat de Colera, Llançà, el Port de la Selva o Cadaqués» i de l’euroregió Pirineu-Mediterrània que abraça disset milions d’habitants, de València a Tolosa de Llenguadoc. «Ens hem de plantejar què suposa ser veïns d’un país més gran i avançat que nosaltres».

Xavier Febrés va confessar que la seva voluntat era «fer una novel·la història, basada en fets reals exclusivament, sobre la voluntat i la capacitat d’innovació de Catalunya, ja que el tren significava modernitat». Recordà que la primera via va tardar més de tres dècades a connectar el país amb França, però es va fer entremig de tres guerres carlines i dues invasions franceses. «Els temps eren molt remoguts», matisà Febrés, «i la implantació va ser «balbucejant, com no pot ser d’altra manera amb les noves tècniques». Febrés reconeixia que havia volgut conèixer detalls sobre el segle XIX, «un període riquíssim massa oblidat i que caldria repassar, com també aquesta voluntat fèrria de tirar endavant».

Un dels exemples que va posar va ser el Talgo. La patent era del 1942, els primers vagons es van construir als Estats Units i entrà en servei el 1950: «En plena misèria de la postguerra, un inventor il·luminat patenta un nou sistema de comboi ferroviari amb un millor rendiment».

A banda de L’exprés de París, Xavier Febrés arriba a Sant Jordi amb un segon llibre, L’Empordà per a mitòmans (Cal·lígraf) per on desfilen personatges vinculats a aquest paisatge tan nostre.