«Es parla molt de les malalties mentals, però caldria fer-ho més»

Una veu ressona dins el cap de la Marí. Només ella la sent. És una veu que li mana fer coses, que la posseeix i, a voltes, la perverteix sense que la família pugui fer-hi gairebé res, només sentir por. Aquest és el punt de partida de la nova novel·la de Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) que porta per títol Marí (La Magrana), un relat curt, punyent, que endinsa el lector dins el món, sovint massa incomprès i ignorat, de les malalties mentals.

Marí és una novel·la curta i, a voltes, angoixant. També ho ha sentit així a l’hora d’escriure-la?

Sí, quan la veu parlava a la Marí i li manava fer coses o li prohibia o encoratjava a fer-ne d’altres, jo sentia una opressió i angoixa. És que és una veu malèfica, que vol fer mal. En un moment del llibre, ja ho diu, que ha vingut aquí per fer-li malbé la vida. I sí, realment, a l’hora d’escriure sentia aquesta veu que era allà per provocar-li dolor, a la pobra Marí.

Iniciant el relat una ja pren consciència d’aquest jo inquietant.

Evidentment, aquesta veu diu jo soc aquí i espero sense cap mena de pressa, perquè el concepte temps no existeix per a ella, a diferència de l’espai. Espera com s’espera a l’amant. Aquesta devoció per posseir, perquè la Marí l’obeeixi. I la certesa que la veu és allà quan la nena encara no ha nascut, només és un embrió de persona i la veu és dins seu sense manifestar-se, però ja hi és. Fins al final de la novel·la, quan es tanca amb la veu ja retirant-se.

A la Marí la sentim poc.

Quan vaig començar a escriure, pensava fer una novel·la on la protagonista seria una persona que sentiria una veu. Jo crec que la protagonista és la veu, és ella la que porta la novel·la, ella mana. I la Marí rep els problemes i la tragèdia de tenir aquesta veu dins que no calla.

La veu parla en segona persona i ens interpel·la sense filtres.

La literatura sempre són jocs de veus. El tema és una veu i el mitjà és la literatura, tenen molt en comú. La primera cosa que pensem els escriptors és quina veu explicarà la història. Quasi sempre ens movem entre una primera i tercera persona. Aquí hi ha la tercera, aquest narrador discret que, tot de cop, perd la veu i es transforma en una segona persona, la veu en majúscules que comença a parlar a la Marí. El lector llegeix el que la Marí sent. No saps què fa ella, però entens que la Marí la creu.

L’interès a l’hora d’escriure Marí era parlar sobre la nostra fragilitat mental?

Justament això. Per una banda, hi havia el tema de la malaltia mental, que és important, punyent i dolorosa, del qual per sort avui en dia se’n parla molt, tot i que caldria fer-ho més. Lligat a aquesta hi havia el repte literari d’escriure una veu que jo no he sentit i que no se sap com sona. Vaig tardar molt a escriure. Jo tenia la idea, la voluntat, però tenia el fre de com havia de fer-la parlar perquè fos creïble i emocionés, que funcionés com artefacte literari. Això m’aturava una mica. Ho vaig provar i vaig veure que havia d’anar per aquí.

La Marí pateix al·lucinacions auditives, cosa que, segons alguns estudis, afecta entre un 15 i un 28% de la població general. És una xifra molt elevada.

Sí, no amb aquesta intensitat i sense que t’arruïni la vida o t’impedeixi dur una vida normal. Una veu que ens va dient coses la tenim tots. Aquella que et va dient si això val la pena, total no ho faràs bé. Però perquè aquesta es manifesti, necessita una escletxa per on entrar. I l’escletxa és el dolor, la inseguretat, la pena, la frustració. En el cas de la Marí és la mort del seu cosí, del nen, i, durant l’enterrament, la sent per primer cop i s’espanta molt, però no en fa cas. La segona veu és quan el xicot l’abandona, una altra escletxa de dolor. En la felicitat, la seguretat, en el poder personal, la veu no té lloc.

En aquest cas, és un llegat familiar. Com es pot lluitar contra això?

Aquí, literàriament, és una cosa molt bonica tenir aquest fil al qual et remets. És aquesta Lliberata, la persona que no hi és, perquè és morta fa temps, però que la seva presència és molt important, tot i que els pares la volen obviar, no parlar d’ella. L’avi, en Just, sí que li dona una mica d’informació, no gaire. Només que l’estimava molt i que era una dona molt especial. La veu vol que la Marí s’assembli a la Lliberata, l’empeny cap al mirall on hi ha la dona perquè s’hi emmiralli. Hi ha un moment molt intens a la novel·la quan la veu li diu que ella és la Lliberata i si no vol saber per què es va suïcidar. És molt perversa.

La Marí, quan és menuda, sent atracció per la fotografia, un art que captura els instants i els fa eterns. És també el vincle entre el món creatiu i el desequilibri.

L’avi l’anima a fer fotos perquè aquestes sempre diuen la veritat. És bonic que hi hagi un lligam artístic entre l’avi i la nena, que li ensenyi, perquè és molt important allò que algú t’ensenya, ja que és per sempre. La novel·la està escrita en forma de quadres de fotos, narracions curtes, estàtiques, que, quan les mires totes juntes es mouen, és la vida. Com les fotografies. En mires una i és un moment, però una rere una altra es mou i et dona una dimensió més gran.

A mesura que la veu ocupa més espai, la Marí es va sentint més aïllada. Creu que la societat és sensible a aquests temes?

La societat fa el que pot, crec. En general, ho veu com una malaltia, però no s’acaba d’entendre del tot i ho comprenc. Com no s’acaba d’entendre del tot les sensacions que té una persona quan té càncer. Aquí hi ha el paper de la família que és de por, què li passa a la nostra filla, no és ella, està canviada. És una barreja de pena, de dolor per la filla perduda i de por per no poder-ho dominar. També hi ha molt de càstig, tot i que no sé si és la paraula adequada. Quan la Marí té una relació volguda amb un noi, s’hi embolica, però en un moment donat ella diu no, fins aquí, no em ve de gust. La resposta d’ell és: ja m’ho havien dit que eres molt rara, estàs sonada. És molt dur.

Vostè, en cap moment, estigmatitza, no etiqueta.

Ho he procurat. Per començar, he reduït la novel·la a la mínima expressió, molt curta. El llibre té força pàgines, està molt ben editat, respira molt. La lletra és grossa, és molt agradable de llegir. Però jo crec que he fet un esforç de treure tot el que era sobrer, anar esporgant i posar només l’imprescindible perquè el lector es pugui fer la idea del que és la veu, del que sofreix la Marí. De símptomes de la malaltia en podia posar molts més, però amb aquests, crec, ja n’hi havia prou. He posat el mínim perquè fes pensar, però no omplís de paraules per explicar una malaltia que ja s’entenia quina era.

La Marí passa per tots els estadis: des de fer-li cas a la veu, combatre-la fins a acceptar-la. Diria que és un viatge d’autoconeixement.

Cert, la novel·la no acaba malament, però tampoc bé. Per què, què vol dir acabar bé? Que la veu desapareix i no ha passat res? No, clar, les coses no van així. I què es pot fer en aquests casos? L’acceptació i una mica de control, que en algun moment ella pot manar.

El seu és un llibre que pot ajudar a estirar fils.

És una novel·la que es llegeix com a tal, amb diferents capes de lectura.