La falta de metges i l’envelliment disparen fins als quatre mesos l’espera per rebre rehabilitació: "Es perden oportunitats de recuperació"

Atenen pacients crítics, prematurs, amputats, amb incontinència, insuficiència cardíaca, processos degeneratius, lesions... Són els metges rehabilitadors i, es queixen, la seva presència en la sanitat pública és insuficient —són uns 3.000— perquè fins a 4,3 milions d’espanyols tenen algun tipus de discapacitat i podrien beneficiar-se de tractaments de rehabilitació que arriben tard: fins a quatre mesos de demora per a problemes lumbars, cervicals, osteoarticulars o artrosi.

“L’envelliment de la població, l’augment de la supervivència després de malalties greus i l’increment de les patologies cròniques fan imprescindible situar la rehabilitació entre les prioritats estratègiques del Sistema Nacional de Salut. Retardar el seu inici significa perdre oportunitats de recuperació”, defensa la doctora Helena Bascuñana, presidenta de la Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física (SERMEF).

Tot i que no existeix un registre nacional actualitzat que permeti establir un nombre exacte de metges rehabilitadors en actiu, parla d’una “distribució desigual” entre comunitats autònomes. Els especialistes, diu la metgessa, tenen cada vegada més visibilitat, però queda camí per recórrer. “Encara existeix un important desconeixement”.

“Amb freqüència s’identifica la rehabilitació únicament amb la fisioteràpia, quan en realitat el metge és l’especialista responsable del diagnòstic funcional, la indicació terapèutica, la coordinació del procés rehabilitador i la utilització de múltiples tractaments”, explica.

La seva activitat continua desenvolupant-se fonamentalment en hospitals i centres especialitzats, que solen comptar amb un Servei de Medicina Física i Rehabilitació. No obstant això, són pocs els centres de salut que disposen d’un rehabilitador de forma presencial, cosa que prolonga els temps de derivació. La presència en l’Atenció Primària és “molt limitada”, assenyala.

L’ús de la IA

Si es parla de llistes d’espera, la doctora Bascuñana esmenta demores que depenen de la comunitat autònoma, de l’hospital, del procés clínic i de la prioritat assistencial. “En general, continuen sent rellevants per a patologies de caràcter no urgent i poden oscil·lar des de poques setmanes fins a diversos mesos. En determinades àrees, la situació ha millorat, mentre que en d’altres continua sent una important preocupació assistencial”, assegura.

Les patologies musculoesquelètiques freqüents —com el dolor lumbar, cervical, d’espatlla o de genoll— solen concentrar el volum més gran i, per tant, presenten habitualment les demores més importants.

Recentment, la societat que presideix alertava que aquestes esperes estan empenyent “molts pacients” amb malalties musculoesquelètiques a utilitzar eines d’intel·ligència artificial (IA) generativa com ChatGPT per buscar exercicis amb què tractar els seus símptomes pel seu compte.

Una cosa que els preocupa. “La IA dona respostes creïbles, però incorrectes o inventades, que poden fer que un exercici agreugi la lesió en lloc de curar-la”, adverteix la doctora Helena Bascuñana.

Cada vegada més grans

La rehabilitació musculoesquelètica, insisteix, continua representant la càrrega assistencial més gran, però el creixement més important s’està produint en processos d’alta complexitat associats a l’envelliment —fractures, fragilitat...— i a la supervivència més gran en diferents malalties. “Cada vegada sobreviuen més pacients amb malalties que abans ocasionaven una elevada mortalitat, però que ara generen discapacitat susceptible de tractament”, apunta.

La doctora parla, entre d’altres, de malalties neurodegeneratives, de pacients oncològics o amb insuficiència cardíaca, aquesta última molt associada a l’envelliment i que pateixen unes 800.000 persones a Espanya. SERMEF alertava fa tot just uns dies que, en aquesta malaltia, només entre un 7% i un 10% dels pacients que la necessiten reben aquesta rehabilitació.

“Les demores poden afavorir el dolor crònic, la rigidesa articular, la pèrdua de força, el descondicionament físic, la dependència funcional, l’aïllament social, les baixes laborals prolongades i un consum més gran de recursos sanitaris”, assenyala la doctora Bascuñana, que admet que hi ha pacients que recorren a centres privats quan no poden esperar a l’inici del tractament en el sistema públic. “La capacitat econòmica del pacient no hauria de condicionar l’accés a un tractament rehabilitador indicat clínicament, ja que genera inequitats”, afirma.

L’alta hospitalària

A més, parla d’una altra escena que veuen sovint els metges rehabilitadors: “Molts pacients requereixen continuïtat terapèutica després de l’alta hospitalària, però la disponibilitat de recursos no sempre permet mantenir la intensitat o la rapidesa necessàries. Aquesta discontinuïtat pot limitar la recuperació assolida durant l’ingrés”.

A tall de conclusió, la metgessa demana incrementar la dotació d’especialistes, millorar la planificació de recursos, potenciar la rehabilitació precoç des de l’ingrés hospitalari o desenvolupar models d’atenció híbrida mitjançant telemedicina quan sigui apropiat. “Invertir en rehabilitació no només millora la qualitat de vida; també redueix discapacitat, afavoreix el retorn a la vida familiar, social i laboral i contribueix a la sostenibilitat del sistema”, conclou.