A la recerca del fàrmac que alenteixi la vellesa: «No es tracta de ser immortal, sinó d’actuar abans que aparegui la malaltia»

La catalana Maria Branyas va morir el 2024 als 117 anys i es va convertir en la dona més longeva del món. L’investigador Manel Esteller va fer una anàlisi genètica i molecular d’aquesta ‘superàvia’ i va descobrir que «tenia la microbiota d’una adolescent i el seu rellotge biològic marcava 23 anys menys». El científic, que treballa a l’Institut de Recerca de Sant Pau, continua volent trobar les claus de l’envelliment, i per això iniciarà un altre estudi «en el costat oposat»: en Alexandra Peraut, una nena de 10 anys que té una malaltia ultrarara anomenada progèria –o síndrome de Hutchinson-Gilford– i que presenta signes d’un «envelliment prematur».

El de Maria Branyas va ser l’estudi més mediàtic d’Esteller. Va trobar que la catalana tenia, a més, gens protectors davant malalties cardiovasculars i neurodegeneratives, una baixa inflamació sistèmica i un bon estat cognitiu i absència de grans malalties durant gran part de la seva vida. Per descomptat, va ser una dona que mai va fumar ni va beure; és a dir, va portar un estil de vida saludable. La conclusió d’aquesta recerca és que es pot arribar a edats extremes amb relativa salut i la longevitat sembla sorgir de molts petits factors sumats, no d’un gen miraculós.

Esteller defensa que, comprenent com i per què s’envelleix, es podran trobar fàrmacs per «alentir els processos moleculars» i cel·lulars associats a l’envelliment i les seves malalties, com arterioesclerosi, Alzheimer i diabetis.

Comprendre l’epigenètica

L’epigènetica és el principal camp d’estudi d’Esteller. Si la genètica parla dels gens que heretem, l’epigenètica explica com l’ambient interacciona amb aquests gens. És, en paraules d’aquest investigador, «el conjunt de marques químiques que controlen l’activitat de l’ADN». Per exemple: dos germans bessons, que comparteixen el mateix ADN, poden no ser completament iguals. Un potser és més alt que l’altre. Segons Esteller, aquesta diferència no està en l’ADN, sinó en «la regulació química de l’ADN».

L’epigènetica, així, permet «comprendre les malalties», per exemple, el càncer. I, al conèixer la naturalesa epigenètica dels tumors, Esteller afirma que es poden predir «comportaments» més o menys agressius i anticipar l’eficàcia de les teràpies. La recerca d’aquest científic no promet la «immortalitat», sinó impulsar una medicina que mesuri l’edat biològica, el risc de fragilitat, la inflamació i el deteriorament cel·lular precoç per així actuar «abans» que apareguin determinades patologies.

Així, en longevitat, la seva aportació principal no són receptes per viure més, sinó entendre per què s’envelleix biològicament i per què algunes persones envelleixen millor que d’altres. L’enfocament d’Esteller planteja que envellir i emmalaltir no són exactament el mateix, i que es podria retardar l’envelliment saludable actuant sobre alguns mecanismes, com per exemple la inflamació.

Més qualitat de vida

Una vegada s’ha aconseguit allargar la vida de les persones, el pròxim objectiu per a aquest investigador és millorar la qualitat de vida dels anys finals. «La idea de la recerca antienvelliment és afegir més vida als anys i no més anys a la vida. Estem aconseguint xifres rècord de supervivència: mai s’havia viscut tant. Però de vegades la qualitat de vida no és bona», defensa. Una línia de recerca és «tenir més qualitat de vida en els últims anys», en concret, dels 70 als 85.