Josep M. Bordas i Alsina, metge de Figueres: "Es diu que fer exercici millora l’esperança de vida set anys"

Josep M. Bordas i Alsina va néixer a Figueres el 20 de juliol del 1941, on exercien de mestres els seus pares, el 1943 passen a Girona fins el 1959, que comença a estudiar Medicina. De petit va practicar l’atletisme al club gironí GEiEG. Llicenciat en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona (UB) (1965). El 1975 va obtenir els títols de Metge especialista en Medicina Interna i en Aparell Digestiu. Del 1972 al 1987 va ser professor ajudant a la Facultat de Medicina de la UB, i de 1987 al 1999, professor associat. Des del 1997 al 2011 va ser professor de l’assignatura Endoscòpia digestiva i terapèutica. És autor i coautor de 9 llibres i molts capítols de llibre, ha publicat més de 400 articles de l'especialitat. Ha presidit la Societat Espanyola d’Endoscòpia Digestiva i la Fundació Espanyola d’Endoscòpia Digestiva. El 1992 va fer un curs de Làser i Terapèutica fotodinàmica a Atlanta (EUA). Becat per a diversos projectes d’investigació, ha participat en més de 500 congressos i simposis. Ha impartit infinitat de cursos i seminaris i ha rebut molts premis i distincions de Societats mèdiques espanyoles i de Sud-Amèrica. Malgrat aquesta activitat mèdica ha corregut maratons i, ara amb més de 80 anys segueix fent esport a bon nivell: aquest darrer estiu encara ha pujat amb bicicleta ports d’hors catégorie del Tour de França com el Tourmalet i el Mont Ventoux.

El 1959 deixa Girona i va a Barcelona a estudiar medecina. Quins professors li van suposar un determinat mestratge i per què?

La universitat tenia uns sistemes d’ensenyament molt acadèmics i la gran majoria de catedràtics eren molt distants. Les matèries tenien un lògica progressiva, de manera que anaves adquirint coneixements que finalment permetien saber el funcionament de l’organisme normal i del que emmalaltia. A part del immens volum de coneixements que era necessari adquirir, ja em van sorprendre les mancances existents en molts àmbits que originaven preguntes sense resposta. 

En acabar la llicenciatura, s’adona que, en els hospitals del país, es feia sobretot medicina assistencial i el nivell científic tenia mancances. 

Amb un grup d’amics, els doctors Rodés, Bruguera i Terés, decidírem millorar el nivell en l’àmbit de la nostra responsabilitat, intentat fer medicina científica i de qualitat a l’Hospital Clínic. Ens polaritzàrem per l’Hepatologia amb molt camp de millora.

En aquest sentit cal entendre l’estada formativa que va fer a l’Hôpital Saint Antoine de París quan el maig del 68? 

La decisió del grup era millorar la nostra capacitat científica. Anar a centres de prestigi era la millor opció. París permetia assolir aquests objectius. Desitjava obtenir els diagnòstics amb precisió i vaig aprendre les tècniques de laparoscòpia amb obtenció de biòpsies. La laparoscòpia, aleshores, era una tècnica que només s’utilitzava per al diagnòstic. Actualment ja no s’utilitza per al diagnòstic (hi ha alternatives més eficients com ecografia, tomografia i ressonància magnètica), però, en aquell moment, va representar un important avenç per poder tractar els malalts del fetge. Avui, és un procediment quirúrgic que minimitza les incisions.

"Amb més de 80 anys, encara pujo en bicicleta al Tourmalet"

A la tornada, l’Hospital Clínic es va reorganitzar en especialitats i vostès...

Vam crear la primera Unitat de Cures Intensives del Clínic, mentre em vaig doctorar amb una tesi que duia per títol Laparoscopia en Hepatología el 1971.

Encara el 1972 va fer una altra estada a Lió...

Calia aprendre a diagnosticar i tractar les hemorràgies digestives molt freqüents i greus en els malalts del fetge d’aquell moment. Amb aquest bagatge vaig tenir l’ocasió de desenvolupar les tècniques endoscòpiques i crear la nova Unitat d’Endoscòpia Digestiva del Hospital Clínic. Mai he oblidat els meus coneixements en Medicina Interna i Hepatologia, i els he aplicat davant dels pacients que se m’encomanaven.

Quina diferència hi ha entre l’endoscòpia i la laparoscòpia?

Endoscòpia significa "mirar a dins". Abans només hi havia el laparoscop, que és un cilindre metàl·lic que s’introdueix a l’abdomen a través de una petita incisió i permet mirar dins la panxa. Actualment, a més del sistema d’il·luminació, el laparoscop disposa de una càmera que transmet les imatges a una pantalla i permet al cirurgià fer intervencions millorant la recuperació postoperatòria. L’actual endoscòpia digestiva utilitza tubs flexibles que permeten accedir, mirar, prendre biòpsies i fer tractaments a nivell de esòfag, estómac, duodè, budell prim, colon i vies biliars. No sols permeté fer diagnòstics sinó que s’aconseguí fer tractaments que substituïen la cirurgia. A més, introduírem l’endoscòpia en el tractament de malalties i en la prevenció de càncer. 

Des dels anys 70 fins a la jubilació ha estat professor. Quins aspectes destacaria de la seva docència? 

Vaig utilitzar els aparells i les tècniques de les que disposàvem, adaptant-les i innovant per poder resoldre els problemes clínics i organitzatius que ens posaven els pacients. Això ens va permetre analitzar-ho de forma científica, transmetre-ho i fer docència. Endoscòpia de l’Hospital Clínic es va convertir en un centre de referència, fins i tot per a les cases comercials que ens proporcionaven utillatge i elements organitzatius. El fet és que transmetérem els coneixements i férem docència amb innumerables assistents que la Unitat va tenir en el curs dels anys. En l’actualitat això continua de la mateixa manera. 

"Si vol fer salut, faci exercici o camini almenys una hora seguida cada dia"

Quina seria la història de les malalties més freqüents que solen presentar-se per diagnosticar en una Unitat d’endoscòpia digestiva?

A part de les malalties del fetge, que diagnosticàvem amb laparoscòpia, després utilitzàrem endoscopis flexibles, importants en hemorràgies digestives, lesions ulceroses i inflamatòries d’esòfag, estómac, duodè i colon. Una mica més tard vam poder descobrir tumors i obtenir biòpsies per assegurar el diagnòstic. Desprès comencàrem a tractar hemorràgies, treure cossos estranys, extirpar tumors benignes (pòlips) amb potencial degeneratiu. Posteriorment començà la prevenció de tumors. A nivell de vies biliars l’endoscòpia substitueix a la cirurgia per treure càlculs de la via biliar principal. Actualment s’estan desenvolupant les seves possibilitats quirúrgiques.

He llegit que el 28 de novembre del 2011 els col·legues del Clínic i de l’Institut Clínic de Malalties Digestives i Metabòliques (ICMDM) el van sorprendre amb un homenatge per la seva jubilació i que, des d’aquell dia, a l’Hospital Clínic de Barcelona, la Unitat d’Endoscòpia es denomina "Josep M. Bordas", a l’entrada de la qual hi ha una placa commemorativa. Ha fet 83 anys. Se sent jubilat?

Servidor anava a acomiadar-se del personal del grup d’Endoscòpia de l’Hospital Clínic, però em van portar a l’aula de sessions amb tots els companys del centre i la família. Va ser una sorpresa, on van intervenir amb discursos diferents col·legues. Pensi que, a l’inici, a Endoscòpia érem una infermera i servidor; ara, treballen a la Unitat més de cinquanta persones, es fan més de 100 procediments al dia i és un centre de docència. Respecte a si em sento jubilat cal dir que un metge mai no se sent jubilat. De tota manera, cal planificar la millor manera d’utilitzar els coneixements i habilitats adquirits.

A més de metge vostè ha tingut molta activitat esportiva. Ha participat en curses populars i, de jove, amb el GEiEG va ser campió provincial dels 800 metres llisos i fins fa poc conservava el rècord de provincial del relleu olímpic (400, 300, 200 i 100 metres)...

L’esport sempre m’ha agradat i després d’uns anys de dedicació exclusiva com a metge, vaig reprendre la afició. He fet vint-i-dues maratons, dues la de Nova York, nou la de Barcelona i quatre la de Frankfurt, entre d’altres. Per dues vegades vaig fer 2 hores 51 minuts. Vaig haver de deixar les curses atlètiques per una lesió al menisc, que no em permetia l’entrenament adequat i l’any 2000 vaig tornar a agafar la bicicleta, més amable amb les articulacions.

Però vostè es posa reptes molt competitius. Tinc entès que aquests darrers estius ha pujat a pics que en el Tour de França es consideren fora de categoria com el Tourmalet i el Mont Ventoux tot i portar un marcapassos des de l’any 2013.

Fer esport em resulta agradable i em poso reptes possibles. També em permet tenir amics en altres àmbits, mantenir la forma física i ser molt més lliure en la dieta, doncs la despesa que origina l’esport permet canvis en el sistema nutritiu. Pel que fa a la salut, segueixo els consells d’un cardiòleg tan reconegut com el Dr. Fuster.

"Si fas esport, és fonamental beure abans de tenir set"

 Darrerament s’ha dedicat a explicar els beneficis mèdics de l’exercici per a la salut. Corren per la xarxa xerrades seves, com la de l’Associació de metges jubilats de l’Hospital Clínic.

Per a mi, ser metge representa mirar de conèixer com funciona l’organisme en diferents àmbits. L’exercici i l’esport ja els havia analitzat i explicat a gent que competia. Més tard vaig detectar que aquests coneixements eren importants en medicina primària i per a la gent jubilada que vol sobreviure en les millors condicions. De fet, l’esperança de vida ha canviat. Al 1950 era de 60 i 64 anys, per a homes i dones respectivament, i ara és de 81 i 86. Això es pot explicar, en part per els avenços en sanitat i alimentació, però probablement, l’exercici hi té un paper destacat.

Servidor puc passar-me hores i hores llegint o escrivint, això és, fent exercici mental, però no trobo cap plaer a fer exercici físic i menys per competir.

 El cervell obté avantatges tant de fer exercici mental com físic. És cert que l’exercici físic té un determinant genètic, de la mateixa manera que està condicionat per l’edat, la salut, la dieta, i l’entrenament. Cal tenir en compte que el cervell ho coordina tot, però, si es fa exercici hi ha molts d’altres òrgans actius implicats com la musculatura, el sistema cardiovascular, l’aparell respiratori, que també n’obtenen i intercanvien avantatges.

Però, plaer, fent exercici, és una qüestió de les endorfines, d’hormones produïdes al cervell, cap i a la fi?

Sembla que les endorfines poden tenir un efecte afavoridor per fer exercici, però no tot està relacionat amb això. Fer exercici també es pot relacionar amb altres avantatges, com el poder tenir, durant una estona, el cervell lliure per pensar i meditar sense pressions.

Com s’obté i es gestiona l’energia muscular?

Els substrats energètics que utilitza l’organisme són els hidrats de carboni i els greixos del cos. Per convertir en energia muscular aquests substrats, les cèl·lules dels músculs utilitzen reaccions químiques que acaben convertint-los en aigua, calor, CO2 i un producte que s’anomena ATP. La contracció muscular passa l’ATP a ADP que torna a regenerar-se. Això passa dins d’un orgànul cel·lular denominat mitocòndria. El mètode mes eficient per obtenir aquesta energia es denomina "sistema aeròbic". Hi ha un altre mètode, el "sistema anaeròbic" (sense oxigen) que produeix àcid làctic, que és tòxic per a les cèl·lules.

O sigui, obtenim energia muscular per la cadena aeròbica respiratòria.

Les cadenes aeròbiques són quatre vegades més rendibles que les anaeròbiques.

Per entendre’ns: per fer exercici consumeixo hidrats de carboni i greixos; on els tinc, en quina quantitat i quantes calories suposen?

Els hidrats de carboni els tenim a la glucosa intersticial, glucogen hepàtic i muscular. Mig quilo en total, que equival a unes 2.000 calories. Les gastes fent un parell d’hores de bicicleta o una i mitja corrent. Els greixos són un dipòsit cinquanta vegades superior, però s’utilitzen molt més lentament i cal entrenar les cèl·lules. La persona entrenada, al cap de mitja hora utilitza més àcids grassos (70%) que hidrats de carboni (30%), cosa que permet molta més resistència.

I quan he de beure?

Si vols fer exercici, és fonamental beure abans de tenir set. El que s’absorbeix més de pressa son les begudes isotòniques. Perdre un 2% de líquid disminueix el rendiment muscular.

Fent exercici, quines millores obtindré?

Guanys cardiovasculars i respiratoris, però a més produeix hipertròfia de les fibres musculars, millora la tensió arterial i tindrà canvis metabòlics favorables, com la baixa de colesterol, triglicèrids i polirà la tolerància a la glucosa. A més hi ha canvis a nivell dels capil·lars i fins i tot millora l’elasticitat dels glòbuls rojos, de manera que l’oxigenació de tots els teixits, inclosos el múscul cardíac i el cervell, és millor.

"Si camines una hora al dia, a partir dels 30 minuts utilitzes un 70% de greixos i només un 30% d’hidrats de carboni"

Avui es parla de "síndrome metabòlica" com a mal social.

Sí, perquè comporta risc de malaltia i escurça l’esperança de vida. Es dona quan es pateixen tres dels següents cinc factors: més de 93 centímetres de cintura, triglicèrids alts, diabetis II, baix HDL (colesterol bo) i hipertensió arterial. Uns autors noruecs van publicar l’efecte de fer exercici en un grup de 15.453 persones amb síndrome metabòlica, dels quals 5.620 tenien més de 65 anys i els van seguir durant 10 anys. El grup control era el grup que no feia exercici i els altres s’agrupaven en funció del nivell d’exercici que feien de forma habitual. El resultat fou espectacular: fins i tot els que feien exercici de baix nivell (caminar normal una hora al dia) milloraven la mortalitat, la incidència de cardiopaties i dels ictus i de càncer en un 24%.

L’edat fa perdre vigor?

La freqüència cardíaca baixa constantment en el curs dels anys i, per tant, la quantitat d’oxigen que arriba als músculs és proporcional a la disminució de la freqüència cardíaca. Als 20 anys el cor pot anar a 200 pulsacions per minut; als 80 anys, la màxima és 140. Però no s’aconsella fer el màxim. Fent exercici d’alt nivell, s’aconsella assolir el 80% de les pulsacions màximes teòriques i fent-ne de moderat, el 60%. De totes maneres el nivell de l’exercici també depèn de condicions genètiques i de l’entrenament. Se sap que tots els teixits envelleixen, però si una persona es manté activa, els teixits es mantenen molt millor. Hi ha taules que relacionen tipus d’exercici, calories i intensitat.  

Més val exercici d’intensitat baixa o intermèdia que cap, no?

Abans dels 65 anys es redueix un 38% de mortalitat amb exercici de baixa intensitat, de 50-60 minuts al dia. En les persones de més de 65 anys, l’efecte no és tan marcat: 24%. També baixa el risc de càncer, d’accidents cardiovasculars, de cardiopaties isquèmiques i d’accidents vasculars cerebrals (ictus). A més, s’ha descobert que amb l’exercici es fomenta el creixement i la supervivència neuronal, i si s’hi associa a l’exercici una activitat cognitiva, l’efecte és, encara mes gran.

En definitiva...?

Si vol fer salut, faci exercici o camini almenys una hora seguida cada dia. Es diu que fer exercici millora l’esperança de vida uns set anys.

Un que es posi a fer exercici o esport sense haver-ne fet, com ho s’ha de prepara?

En primer lloc, abans de posar-s’hi, valorar els factors de risc amb una revisió mèdica. Després, començar amb un programa suau i progressiu de manera controlada, valorant les pròpies sensacions i qualsevol alteració muscular, articular, respiratòria o toràcica.

Subscriu-te per seguir llegint