Dos anys de Covid-19, què queda per fer?

«Cal preparar-se per a tota mena de crisis sanitàries: la resistència als antibiòtics, els efectes del canvi climàtic, i fins i tot l’onada de refugiats d’Ucraïna o un possible accident nuclear en aquest país», afirma Fernando Benavides, catedràtic de Salut Pública de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). La pandèmia tampoc no es pot donar per acabada. «Això és fer-se parany al solitari», sentencia Vespignani. Aquestes són les principals assignatures pendents.

1. Esprémer el suc de les vacunes

Amb la producció de vacunes en creixement, el principal repte ha passat a ser que arribin a tothom. Per això, la iniciativa COVAX (Fons Global per a les Vacunes del Covid-19) ha desplaçat la seva inversió a la logística de la distribució, explica Adelaida Sarukhan, biòloga de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

Per aquest objectiu, podrien resultar molt útils les noves vacunes de proteïnes, més fàcils de produir i que no necessiten cadenes de congelació (com les de Novavax, Corbevax o l’espanyola d’Hipra).

«En perspectiva, serà important desenvolupar vacunes d’ampli espectre, capaces de produir-les contra diversos sarbecovirus -grup al qual pertany el SARS-Cov-2-», afirma Sarukhan.

2. Curar la Covid-19 amb pastilles

En aquesta pandèmia, les vacunes han arribat molt abans que els tractaments. Fins ara, s’han adaptat al covid-19 fàrmacs emprats per a altres malalties. Però ara estan a punt d’arribar al mercat antivirals dissenyats expressament contra el coronavirus. Es tracta de pastilles, fàcils d’aplicar en fases primerenques de la malaltia, per evitar hospitalitzacions.

Això és crucial per a les persones que no poden prendre les vacunes per raons mèdiques o que tenen el sistema immune compromès i incapaç de generar anticossos. Per a aquest col·lectiu, que fa dos anys que està confinat, la pandèmia està molt lluny d’acabar-se. «A llarg termini, cal buscar antivirals d’ampli espectre que impedeixin la replicació de diversos coronavirus», afegeix Sarukhan.

3. Gestionar la covid persistent

S’estima que entre el 10% i el 30% dels infectats per Covid-19 (milions de persones) pateixen de Covid persistent. «Sens dubte, estem subestimant aquest problema», afirma Sonia Villapol, investigadora del Methodist Hospital Research Institute de Houston (Texas) i coautora de la meta-anàlisi més gran sobre aquesta malaltia.

De moment, no hi ha proves completes de laboratori que diagnostiquin de manera precisa aquesta condició. Villapol considera imprescindible que els sistemes de salut apliquin tots els seus coneixements per dur a terme una medicina personalitzada per a aquests pacients. «Els sistemes de salut han de crear unitats d’atenció específiques», afirma.

4. Prevenir les properes pandèmies

Evitar que altres virus saltin dels animals els humans hauria de ser primordial. Però les accions adreçades a aquest objectiu estan en bolquers. L’OMS s’ha dotat del Grup d’Experts sobre One Health. Tot i això, cal molt més que l’assessorament de dues dotzenes d’experts, segons Carlos Das Neves, investigador de l’Institut Veterinari de Noruega i coautor d’un informe sobre pandèmies del Panell Intergovernamental sobre la Biodiversitat (IPBES). Evitar les zoonosis requereix regular el comerç d’espècies salvatges, aturar la desforestació, protegir la biodiversitat i ficar cullerada al món de les granges. Per això, cal una institució permanent i ben finançada, com el Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC), segons Das Neves. Al desembre, l’OMS va anunciar que treballa a un nou tractat de pandèmies que possiblement anirà en aquesta direcció.

5. Monitorització i alerta primerenca

«La pandèmia ha demostrat que no estàvem llestos per a una emergència sanitària global. Cada país ha anat a la seva i hem inventat respostes sobre la marxa. Necessitem un manual», afirma Vespignani. «Alguns països estaven més ben preparats: els asiàtics que havien passat pel SARS i el MERS o els africans que havien passat per l’Ebola», afirma Helena Legido-Quigley, professora de salut pública a l’Escola de Medicina Tropical i Higiene de Londres i integrant del panell independent sobre la pandèmia de l’OMS.

Vaspignani demana que es despleguin per tot el planeta centres que recullin contínuament dades sobre l’evolució dels virus (com si fossin estacions meteorològiques) i que hi hagi estructures permanents que els processin (com els centres que alerten sobre l’arribada d’huracans). «Necessitem actual en temps real. Com més espera, més danys», afirma. L’OMS ha establert un centre d’anàlisi de brots a Alemanya, però és una estructura massa embrionària, segons Vespignani.

6. Reflotar la sanitat pública

«La sanitat pública ens ha tret del mal pas després d’haver estat abandonada durant els últims anys. Queda clar que cal reforçar-la», afirma Pere Puigdomènech, investigador del CSIC i impulsor d’un llibre sobre les lliçons de la covid-19. Puigdomènech assenyala que el debat sobre el pes de la sanitat privada és obert a Catalunya. Una aposta per la pública requereix repensar el finançament autonòmic. Legido i Vespignani destaquen el paper preventiu de la sanitat pública. La seva presència capil·lar al territori i el seu efecte per reduir desigualtats són essencials per atenuar els efectes d’una pandèmia.

7. Institucionalitzar la interacció ciència-política

Els grups de científics que han assessorat els portaveus sanitaris a Espanya van ser opacs, escassos o inexistents, destaquen Puigdomènech i Benavides. Mai no es va acabar de saber qui assessorava Fernando Simón. A Catalunya, es va trigar fins a finals de l’any passat per dotar-se d’un comitè assessor, que no publica les actes de les seves reunions. La majoria dels experts demanen una Agència Espanyola de Salut Pública. Legido apunta a l’alemany Robert Kock Institut com un exemple a seguir, per estar ben dotat i gaudir de certa independència de la política. Un altre model és Uruguai, que va capejar durant gairebé un any la pandèmia també gràcies a un comitè amb desenes d’experts de tots els àmbits.