L'11 de gener de 1896 dos metges anglesos, Thomson i Hewlett, del Departament de Bacteriologia de l'Institut Britànic de Medicina Preventiva, van publicar en una de les més prestigioses revistes científiques de la història, The Lancet, el primer article conegut sobre els pèls del nas.
Es diuen vibrisses, perquè provenen del llatí vibrissae -ārum, que vol dir pèls del nas, i els tenen tots els mamífers, encara que en molts d'ells neixen del llavi superior.
En els humans són aquells pèls curts que es troben a les finestres del nas, que de tant en tant ens provoquen picor i que algunes persones es depilen.
Una afirmació que hem donat per bona durant més d'un segle.
Doncs bé, en aquell article de finals del segle XIX els investigadors afirmaven que el pèl del nas filtra l'aire que respirem i, per tant, ens protegeix de la infecció per virus, bacteris i altres patògens transportats per l'aire.
I quasi podríem dir que aquella teoria va ser rebuda com certa per la població, i s'ha repetit quasi fins als nostres dies.
L'afirmació, a més a més, es sustentava en evidències com l'interior de la gran majoria de les fosses nasals normals és completament asèptic mentre que just al principi, en els vestíbuls, les vibrisses que les cobreixen i totes les crostes que es formen allà estan generalment plegades de bacteris.
Així que no era difícil pensar que eren precisament les vibrisses les que s'encarregaven de filtrar i quedar-se amb el dolent, per garantir que res contaminant passava cap a l'interior de les fosses nasals.
Clar que ningú havia fet la prova contrària, és a dir, ningú havia depilat els pèls del nas i investigat l'interior un temps després, per veure si els gèrmens estaven dintre del tracte respiratori.
Nova investigació, el 2011, es reafirma
I més d'un segle després d'aquella afirmació, concretament el 2011, va aparèixer un nou estudi referent a les vibrisses.
Ho va publicar un equip d'investigadors de Turquia en els Arxius Internacionals d'Al·lèrgia i Immunologia. I després d'una rigorosa anàlisi amb pacients van concloure que les persones amb pèl nasal més dens tenien menys probabilitats de patir asma.
Un altre cop en la mateixa línia de l'afirmat 115 anys abans.
Però es tractava només d'un estudi observacional, i encara que van atribuir aquest retrobament a la funció de filtració del pèl del nas, no tenien dades que demostressin l'existència d'una relació causa-efecte.
El 2015, un estudi de la Clínica Mayo aporta més claredat
Així que es va haver d'esperar fins al 2015, any en què els investigadors de la Clínica Mayo van realitzar el que realment ha sigut el primer i únic estudi científic sobre el tema, publicat a la revista American Journal of Rhinology and Allergy.
Es tractava d'observar els efectes de retallar el pèl del nas. I el que van fer els investigadors va ser mesurar el flux d'aire nasal en 30 pacients, abans i després de tallar-se el pèl del nas.
En analitzar les dades van trobar que el retall va produir millores en les mesures subjectives i objectives del flux d'aire nasal.
I que potser el més sorprenent per molts és que van observar millores en aquells que tenien més pèl al nas abans del depilat.
Tampoc és del tot concloent.
Però ni amb aquestes podien respondre a la pregunta de si els pèls del nas tenien una feina important, i si existia una correlació entre un major flux d'aire nasal i un major risc d'infecció.
Tampoc aquest estudi abordava aquesta qüestió directament. Però el Dr. David Stoddard, autor principal de la investigació de la Clínica Mayo, sí que tenia la seva pròpia conclusió, que va expressar gràficament:
"Si una persona treballa amb panels de guix, per exemple, puc saber si acaba de sortir del treball per la pols blanca a veure atrapada en els pèls del nas. Però allà estaran atrapades només les partícules més grans. I els virus són molt més petits. Massa petits per no passar per dintre els pèls del nas".
I després aquesta afirmació, va afirmar:
"No crec que depilar-se el pèl del nas posi a una persona en major risc d'infecció respiratòria".
Així que és possible que s'estigui caient un mite històric, però no tenim moltes certeses científiques per mantenir una creença que dura més d'un segle.
Això vol dir que no serveixen per res?
En absolut. En el cos humà no tenim res que no tingui cap sentit, un perquè i una funció.
En el cas de les vibrisses o pèls del nas, la seva feina fonamental és aconseguir una pèrdua de càrrega d'aire que inspirem, el que ajuda a evitar complicacions produïdes per restes que poden arribar als pulmons. Inclús poden tancar el pas a alguns paràsits.
El que no poden és tancar el pas als virus, bacteris... que són microscòpics.
I són tan importants que estan presents pràcticament en tots els animals. Fins a les esponges marines tenen pèls amb qui filtrar l'aigua.
