Maternitat i càncer de mama: “No estava trista, però vaig tenir por; acabava de tenir un nadó i no sabia si anava a viure”

L'Institut Nacional de Gestió Sanitària (Ingesa), que depèn del Ministeri de Sanitat, concreta que una de cada deu dones la patirà al llarg de la seva vida. En el 75 per cent dels casos apareixerà després de complir 50 anys. De fet, al voltant del 30 per cent del total dels càncers que desenvolupen les dones s'originen en la mama.

No obstant això, l'imparable avanç de la ciència convida a pensar que el panorama pot canviar. Atanasio Pandiella, investigador principal del Centre de Recerca del Càncer de Salamanca, marca un horitzó esperançador: afirma que la supervivència al càncer de mama serà, almenys, del 95% en 2040. S'atreveix fins i tot a elevar aquesta xifra al 98%.

Aquesta predicció no li sembla gens forassenyada al doctor Ángel Guerrero, oncòleg mèdic en l'Institut Valencià d'Oncologia i investigador de Geicam. En una conversa amb Prensa Ibèrica, grup editorial d'aquest Setmanari, Guerrero analitza una de les moltes circumstàncies associades que arriba amb un diagnòstic de càncer de mama: quan la malaltia arriba en edats primerenques, i tenint en compte que la maternitat s'ha retardat en gran manera en els últims temps, com porten les dones el tractament amb el desig de ser mare? És possible preservar-ho?

Embaràs i càncer de mama

“És compatible. És cert que els tractaments poden comportar una disminució de la fertilitat, però per a això solem recomanar procediments de reserva ovàrica”, explica. D'aquesta manera aconsegueixen conservar ovòcits previs a l'inici del tractament i que estaran disponibles per a recórrer a ells quan els facultatius dictaminin que la pacient està preparada per a un embaràs. Això no té per què donar-se en tots els casos, ja que, com recorda el propi doctor Guerrero, els tractaments són cada vegada més personalitzats, la qual cosa permet esquivar molts efectes secundaris. “Abans, l'ús de la quimioteràpia era indiscriminat. Ara, els avanços han portat diagnòstics en fases més incipients, per la qual cosa els tumors solen ser més petits, a més de tractaments menys tòxics que provoquen menys mal a la fertilitat i augmenten la curació”, afegeix.

El temps que passi entre el diagnòstic i el procediment de fertilitat el marcarà, com és lògic, l'evolució de la pròpia pacient. Però si aquesta manifesta el seu desig de ser mare els terminis es poden escurçar, encara que sempre prevaldrà el benestar de la dona. “Dos o tres anys després es pot parar i reprendre-ho després de l'embaràs”, apunta. I és que diversos estudis internacionals demostren que la gestació no implica un reg extra per a les pacients de càncer de mama. “És més, alguns investigadors apunten al fet que pot tenir un efecte protector”, afegeix Guerrero.

Maternitat i càncer de mama

Però no és l'única que es pot donar en dones en edat fèrtil que reben un diagnòstic de càncer de mama. Ho sap bé Ingrid Cobos. Aquesta cordovesa recorda perfectament el moment en què va notar un embalum en el seu pit. Estava embarassada de set mesos. “Vaig acudir al metge de capçalera i al ginecòleg i tots dos em van assegurar que era habitual desenvolupar nòduls o mastitis durant l'embaràs. No em vaig quedar tranquil·la, no tenia un pressentiment, per això vaig lluitar perquè em fessin una ecografia i una biòpsia”, compte. El diagnòstic va ser un càncer de mama molt agressiu en estadi dos que, per fortuna, estava molt localitzat. Estava en la setmana 36 de gestació.

“Em van provocar el part i em van operar. Entre totes dues intervencions van passar a penes deu dies. Una setmana després vaig començar el tractament, que va consistir en sis de quimioteràpia i radioteràpia i altres cinc anys amb raloxifeno. En uns mesos, concretament al juny, acabo”, diu, i la seva il·lusió es contagia.

Ingrid s'emociona en recordar aquesta barreja d'emocions que va experimentar en els dies que van seguir al naixement de la seva filla. “De fet, no li vaig dir res de la malaltia a ningú, només als meus familiars i a amics molt pròxims. Era un moment molt esperat i no volia que vinguessin a veure'm a l'hospital i estiguessin tristos. Això em fotia molt perquè volia gaudir de la meva maternitat”, subratlla.

Superada l'operació va arribar el moment de compaginar la cura d'un nadó amb el tractament de quimioteràpia. “Estava flojita. Va ser difícil, em trobava molt cansada alguns dies. Però, per sobre de tot, estava feliç per tenir a la meva filla i això m'ajudava a treure forces. Quan començava el dia una mica pitjor m'aixecava, em vestia, em posava la perruca, la vestia a ella i ens anàvem al carrer. Ella va ser el meu pilar, la meva força”, recorda. “Mai em vaig ensorrar. Si que vaig tenir por, però no tristesa. Acabava de tenir un bebè i no sabia si anava a continuar vivint”, afirma.