El 2020, el càncer de mama va afectar 34.088 persones -també homes- a Espanya. Aproximadament el 30% dels càncers diagnosticats en dones s'originen en la mama, sent ja el tumor més diagnosticat del món i superant per primera vegada al de pulmó, segons dades publicades en 2021 pel Centre de Recerques sobre el càncer.

María José plora mentre sent parlar a la seva companya Cecilia. Perquè han sofert. I sofreixen. Les dues són unes supervivents i ho saben. És el que té passar per una cosa grossa, molt gros, la qual cosa fa que els records s'amunteguin en format llàgrimes en els ulls. No és per a menys. Ambdues poden dir que han guanyat la batalla, la primera, al càncer de mama a la meitat d'una pandèmia mundial i tot el que això comporta.

Amb aquestes teràpies obtenen la part de normalització de la malaltia; estableixen un vincle amb el qual sense voler fan costat a unes altres i en escoltar altres pacients treuen recursos que d'una altra manera no seria possible

Julia Díez Fonte - Oncopsicòloga

Des de la solitud afegida per les restriccions, fins als canvis físic brutals que pateix una pacient amb càncer de mama, ambdues rememoren alguna cosa que ha ocorregut fa relativament poc, però poden explicar-ho i això és impagable.

Ha estat a través de les teràpies i tallers de l'Associació Espanyola Contra el Càncer, on María José i Cecilia han pogut secundar-se en companys amb els mateixos problemes, incerteses i pors. "La teràpia grupal en qualsevol fase de la malaltia és part de l'oferta de l'associació. Elles han estat en un grup per a pacients en tractament actiu", explica Julia Díez Fonte, l'oncopsicòloga que ha ajudat a aquestes dones -també a un home- durant mesos. "Amb aquestes teràpies obtenen la part de normalització de la malaltia; estableixen un vincle amb el qual sense voler fan costat a unes altres i en escoltar altres pacients treuen recursos que d'una altra manera no seria possible", assenyala per a afegir que "també es normalitzen qüestions a nivell emocional: com se senten, com ho afronten. A vegades, en l'entorn pròxim de les pacients s'envien missatges d'optimisme, de lluitar, i elles no s'identifiquen amb això i amb aquests grups de suport ho normalitzen més. Els ajuda a afrontar el procés d'una forma més adaptativa".

"Si pandèmia i càncer són dures per separat, en aquest moment, la teràpia ha estat primordial per a elles", agrega.

La gestió emocional, la comunicació amb la família, la comunicació amb el personal sanitari, la imatge personal i l'autoestima o la sexualitat són alguns dels blocs que es tracten en els grups de suport de AECC.

Així, persones com Cecilia o María José han pogut portar el seu drama de forma més suportable. "Per a mi ha estat la segona vegada que he sofert càncer de mama, en el mateix pit que feia onze anys. Tant de bo hagués conegut llavors l'associació com la conec ara", diu Cecilia. Als seus 45 anys ja ha passat per la mateixa malaltia en dues ocasions, però això no sembla obstacle perquè no perdi el somriure. El glop ha estat dur, però se sent més que agraïda de poder comptar la seva experiència a una altra persones i de poder secundar-se en altres pacients en un procés que no acaba amb la quimioteràpia. "Quan em van diagnosticar aquest segon càncer la meva única por era no poder suportar tot el procés de nou, no estar preparada", sentència. En la primera ocasió que li van diagnosticar, amb només 33 anys, el tractament i l'operació van ser més durs per a ella, sobretot físicament, malgrat que ara ha patit una doble mastectomia amb reconstrucció a partir de la carn del seu ventre. Nou hores d'operació per a acabar amb uns tumors que van arribar al seu cos per tema hormonal. Sense perdre l'alegria assegura que va fluixejar amb la seva intervenció: "Em van llevar la carn del budell i m'han deixat com a la Schiffer", comenta entre riures mentre assegura que li ensenya els seus nous pits amb orgull a totes les seves amistats.

"Internet no és una font d'informació"

No és el cas de María José. Ella va descobrir que patia càncer de mama després de diversos mesos de periple per metges especialistes queixant-se de dolor. En el confinament es va notar un embalum mentre s'ensabonava a la dutxa. "Ningú t'ensenya a palpar-te per a trobar això i, a més, el meu càncer no havia donat la cara. Quan finalment ho descobrim, després del confinament general, s'havia estès als dos pits i a tota la cadena gangrional esquerra. Era un càncer genètic en fase tres, premetastásico", relata.

Amb 43 anys acabats de complir i quatre fills al seu càrrec entre 4 i 9 anys, a María José li va caure el món damunt. "Em vaig esfondrar i necessitava eines per a poder gestionar la situació amb quatre nens a casa confinats, sense col·legi i una mare amb càncer", diu. S'emociona constantment. No és per a menys. Ja havia viscut de prop la malaltia amb els seus propis pares i només pensava en un cosa: "no deixar sols als meus fills".

"En AECC em van oferir tallers, sessions… sents de tot i a més internet no és una font d'informació, cal anar als professionals", explica per a afegir que "em van oferir un munt d'eines de nutrició, com fer exercici, em van ajudar a entendre els diagnòstics. Vas a la mèdic sola perquè no pots entrar acompanyada, et diuen coses que no entens, perquè t'acaben de dir que tens càncer, que et pots morir i que està en un estat molt avançat...jo entrava bloquejada".

María José Cruz, pacient de la teràpia grupal de l'AECC José Luis Roca

El càncer i la pandèmia

Així, María José va començar en teràpia individual per després passar al seu grup, on va pensar que ella, en una fase més avançada de la malaltia, podria ajudar als seus companys. "M'ho van donar tot ells a mi, congeniem bastant bé i és molt cert que jo anava a les teràpies amb moltes ganes de poder parlar perquè ha estat un any i mig en el qual ja no és que no puguis sortir, és que ningú pot venir a veure't", assenyala.

Perquè passar per un càncer i tot el que comporta és un infern, però afegir-li la pandèmia de coronavirus encara el fa molt pitjor. Solitud, solitud i solitud. Això és l'única cosa que repeteixen aquestes dues dones, que durant els seus tractaments i operacions pràcticament no van sortir de les seves casa per por del contagi.

Una de les coses més dures d'aquesta malaltia és la metamorfosi, la teva imatge en el mirall diàriament

María José Cruz - Pacient de la teràpia grupal de l'AECC

"La gent en general no ha estat conscient de la por al contagi dels malalts. Quan no passes una malaltia no t'adones que la pandèmia ha fet molt de mal als més vulnerables, els malalts, que el contagi pot ser pitjor i, sobretot, que aquestes persones necessita molt mes les abraçades, l'afecte, sortir…", relata Cecilia. "Quan em van operar -li van realitzar una intervenció de 12 hores- només vaig estar tres dies a l'hospital. Estàs sola, sense poder moure't, sense mòbil i sense que ningú et pugui veure. En arribar a casa sense poder-te moure, amb quatre nens petits i un marit que surt a treballar... Ha estat un any i mig duríssim. Si no haguéssim hagut de passar això amb covid potser hauria estat diferent. Això sí, encara que la gent no podia ser-hi, d'alguna forma hi era. Amb mi es va bolcar tothom", compte María José.

"Mama, et moriràs?"

María José i Cecilia, amb dues maneres de ser molt diferents, amb dues vides oposades i dues maneres totalment diferents d'afrontar les coses, s'han convertit en part d'un grup de persones que, vivint el mateix, la incertesa, la malaltia, la por... han pogut sanar-se per dins i per fora, i això que el càncer no acaba amb la quimioteràpia.

En el cas de Cecilia, en patir un càncer hormonal, li han provocat una menopausa preventiva. A la seva edat, encara jove, té dolors d'ossos i cada vegada que fa exercici -alguna cosa que és primordial- sofreix un dolor intens. "Sempre acabo plorant", diu entre llàgrimes.

Quan hi ha dies que em fa mal i així... sempre acabo dient: però estic

Cecilia O'Donnell - Pacient de la teràpia grupal de l'AEEC

María José continua anant al fisioterapeuta perquè al braç esquerre, on estava la major part del càncer, ha perdut part de la mobilitat, "no puc cordar-me el sostenidor". A més, les seqüeles de la quimioteràpia continuen i encara va el neuròleg i el cardiòleg per a vigilar, la quimioteràpia provoca problemes cardíacs a llarg termini.

Ambdues tindran que prendre medicació durant cinc anys com a mínim, i les dues no tornaran a ser les mateixes. "Per molt que m'hagin fet una obra d'art", assevera María José.

Perquè el canvi físic és inesborrable. Elles ja no són les mateixes i ho saben. "Quan no tenia pèl, ni celles ni pestanyes em mirava en el mirall i no era jo. És molt desagradable. Després de l'operació i de la ràdio no sóc la mateixa i mai ho seré. El meu cos no és igual, i per molt que tinguis una parella que et vol per com ets tu et veus. Una de les coses més dures d'aquesta malaltia és la metamorfosi, la teva imatge en el mirall diàriament", assevera María José.

Cecilia O'Donnell, pacient de la teràpia grupal de l'AEEC José Luis Roca

Cecilia, per la seva part, decideix prendre-s'ho amb humor, encara que reconeix que veure's amb aquest aspecte cada dia costa, se sent molt agraïda de com ha quedat. En realitat totes dues, poder ser aquí, amb les seves famílies, és el que les fa adonar-se que el viscut no pesa sobre el que queda per viure. I davant una pregunta concreta, ho tenen clar i no dubten. Què pesa més, el trauma o poder estar viva? "La felicitat de ser aquí", diuen a l'uníson i sense pensar. "Quan hi ha dies que em fa mal i així... sempre acabo dient: però estic", diu Cecilia. "Gràcies a déu he tingut el càncer de major nivell de curació i encara que era avançat m'han curat, no tan sols els metges, l'ajuda de l'associació i la gent és inestimable. Sortir d'això sola és impossible", afegeix María José.

Ambdues reconeixen que les seqüeles són aquí, que "no serveix de res fer-se la valenta" i que l'eina de l'AECC, més enllà de les teràpies, "hauria de ser obligatòria". "El primer que em va dir el meu nen de 9 anys va ser que si m'anava a morir", rememora María José, que deixa clar que l'ajuda externa com la de l'associació és essencial per a portar això.

Se senten privilegiades, alegres i agraïdes, sempre agraïdes. "Gratitud de poder haver sortit d'aquest infern", diuen.