Pòsit ve de Post-it, una eina que ens permet recordar petites coses quotidianes: una cita, una reunió, un número de telèfon, allò que hem de fer més tard o allò altre que no hauríem d’oblidar… En la sinopsi de l’obra s’explica perquè han triat aquest nom per reflectir l’experiència d’una filla que té cura d’un familiar amb demència: «De post-its n’hi ha de petits i més petits encara, de totes formes i colors, lluminosos i cridaners, i ens recorden que són allà, presents, per a tot… alertes i recordatoris que conviuen al nostre entorn i poden estar mesos i mesos enganxats per tota la casa. Amb el pas del temps s’aniran desenganxant i al final cauran, rebregats, acumularan pols a la part adhesiva i s’embrutaran i s’acabaran extraviant. I allò que probablement ja no era tant important, deixarà de ser-ho definitivament i passarà a ocupar el racó de l’oblit en forma de pòsit».
Un missatge inspirador
Aquest muntatge teatral aporta un missatge inspirador. L’espectador ha de saber, perquè així ho han escrit els seus creadors, que, «segurament, l’ús de l’humor pot ajudar els cuidadors a acceptar la malaltia, i sobretot a afrontar-la amb una mirada positiva, divertida, que ens permeti riure i somriure obertament. No és fàcil. Cal desaprendre i reaprendre».
El psicòleg Oriol Turró, que es mostra molt agraït pel suport que ha rebut aquest projecte, afirma que « l’obra et fa somriure en alguns moments, però et dona un missatge emocional que no et deixa indiferent. En una hora, més o menys, pots veure com és la vida d’una persona cuidadora al llarg d’un recorregut d’uns vuit o nou anys».
