El psicòleg Oriol Turró (Figueres, 1980) fa setze anys que treballa a l’Institut d’Assistència Sanitària de Salt i, en concret, al Registre de Demències de Girona. La seva tasca se centra, principalment, en la recerca en el camp de les demències i també participa en estudis poblacionals de l’envelliment. Oriol Turró i la doctora Maria del Mar Fernández han estat assessors tècnics en el guió de l’obra de teatre Pòsit, i han garantit, així, que la dramatúrgia és versemblant i rigorosa, tenint en compte que està dedicada a la realitat dels cuidadors de persones amb demència.

Com s’ha demostrat que l’humor pot esdevenir un recus que beneficia la tasca del cuidador?

A finals del 2018, em van donar una beca per fer un estudi qualitatiu sobre la detecció de necessitats dels cuidadors de familiars amb demència. Vam fer l’estudi en diferents grups focals, a Besalú, a Figueres i a Salt. L’objectiu era determinar quines necessitats percebien els cuidadors pel que fa a l’acompanyament dels professionals en el moment i després del diagnòstic de la malaltia. En analitzar el contingut d’aquests grups focals, conjuntament amb una geriatra de l’Hospital de Figueres, la doctora Maria del Mar Fernández, vam veure que alguns dels cuidadors, enmig de les converses, explicaven anècdotes o com ells havien capgirat la seva situació difícil a través del joc i de l’humor.

Els va sobtar?

Ens va sobtar que en un moment donat alguns cuidadors fan un canvi de mirada respecte el seu familiar, el pare, la mare, la parella... i ens mostren com el joc o l’humor els faciliten la comunicació i que la relació entre ells sigui menys tensa. L’estudi no anava enfocat a aquest tema, va ser com una troballa per a nosaltres.

D’aquestes anècdotes que explicaven els cuidadors, en pot destacar alguna?

Per exemple, hi havia una senyora el marit de la qual era dependent i anava en cadira de rodes. Ella explicava que un dels problemes que tenia era anar al supermercat, quan havia de portar-lo a ell, corpulent i pesat, i portar el carro de la compra alhora. Va arribar un moment en què se li va ocórrer que podien fer un trenet, l’home anava agafat al carro i ella anava agafada a la cadira de rodes. La dona anava guiant el marit i amb aquest joc l’estona d’anar al supermercat, que era un suplici per a ella, va deixar de ser tan complexa. Una filla explicava que tenia problemes a l’hora del bany de la seva mare, la higiene del malalt arriba un moment que és complicada. Dutxar la mare o demanar-li que es dutxi i que ho faci bé genera malestar, friccions... la mare li deia que per què ella, que era la filla, li havia de dir que s’havia de dutxar o com ho havia de fer. La filla, aleshores, va trobar la fórmula de dutxar-se juntes, traient-se de sobre tots els prejudicis que pogués tenir. Al principi, es dur, però després veus que funciona i que és com un joc.

Saber tot això potser ajudar a altres cuidadors.

De fet, l’estudi està adreçat a la persona cuidadora, per aportar-li un recurs més que pot tenir en moments complicats, que li poden alleugerir la càrrega tensional o l’ansietat que porten a sobre pel fet d’atendre una persona dependent.

Com va ser que el Festival Còmic s’interessés per aquesta informació?

Va ser arran del taller de risoteràpia que havia fet el Festival Còmic el 2019 per a dones operades de càncer de mama, amb les dones del Grup Iris. Estàvem jugant a això i vaig parlar amb en Pi [Xavier Valentí] per comentar-li que una activitat com aquesta també es podria fer amb persones cuidadores de persones amb demència. Era una forma de fer-los un reconeixement social, perquè sortirien al programa, una activitat dedicada a ells, i també perquè la seva situació sovint genera aïllament i solitud. Al Festival Còmic, ho van veure bé per al 2020, però com tantes altres coses el 2020 es va haver d’anul·lar.

D’activitat de risoteràpia a obra de teatre. Com ha estat el procés?

Va sortir dels responsables del Festival Còmic, en Pi i en Titín, que això podia ser una obra de teatre. Vam dir que s’havia de fer bé, que nosaltres podíem aportar la informació i les anècdotes, però que no podíem donar la sensació que ens rèiem o menysteníem aquestes situacions. I es va fer molt bé, amb el dramaturg Martí Torras, amb molta sensibilitat. L’obra Pòsit explica la malaltia des des del punt de vista d’una filla que és cuidadora i com ella fa aquest canvi de mirada. Explica que l’humor és una eina que tens a l’abast, que et fa sentir més bé i la relació amb la mare és més fluïda. Aquesta obra està pensada per a tots els públics, perquè es pugui entendre la situació dels cuidadors.