Et menjaries una taronja que té taques negres en la pell?

Però el fong no és tan maligne com es podria imaginar. No posa fi a la vida dels tarongers. Tampoc disminueix la producció ni fa que el fruit sigui incomestible. L'única cosa que causa són, com el seu nom indica, unes taques negres en la pell de la taronja que la tornen «lletja».

Les taronges «danyades» no aconsegueixen vendre's per al consum en fresc perquè els consumidors no les acceptarien, així que els tarongers haurien d'adaptar la seva producció a la indústria del suc, amb un elevat cost.

Perquè el gust del públic per l'un o l'altre aliment té conseqüències en tota la cadena.

Però, realment rebutjaríem aquestes taronges «tacades» si ens les posen en la taula? La trista realitat és que sí.

I et menjaries uns ous blancs?

És una tònica comuna en el món alimentari. Hi ha multitud de productes que, per percepció o cultura, el públic rebutja. Per exemple, fa ja anys que no es veuen ous blancs en els supermercats.

Per què? La raó és que a Espanya l'ou blanc és vist com més «artificial». En canvi, l'ou de pela marró té una aparença més «camperola».

Però malgrat la seva fama, està més que demostrat que l'única diferència és el color de la pela: la qualitat nutricional de l'aliment és exactament la mateixa.

Però la realitat és que només per aquesta raó ens trobem que les explotacions d'ous marrons venen la seva producció per a consum directe, mentre que els ous blancs es venen per a altres indústries com la brioixeria.

Menjar a les escombraries

No són els únics casos. N'hi ha pitjors.

Hi ha molts aliments que no tenen alternatives competitives al consum directe. També pot ocórrer que un aliment hagi sofert un mal en la cadena de transport. I en molts d'aquests casos el menjar acaba directament en les escombraries.

I no és només una qüestió nutricional. També és un problema ecològic.

Vivim en un món on la producció d'aliments causa fins a un quart de totes les emissions globals. A més és el factor principal en l'erosió del sòl. I per això, per a cuidar del planeta no convé tirar un menjar que tant costa produir.

Solucions possibles

Quina seria la solució davant aquest desaprofitament? No és un tema fàcil d'abordar.

Hi ha qui proposa reduir el preu d'aquests aliments menys vistosos o danyats.

Segons alguns estudis seria la manera de fer que més consumidors es decidissin a comprar aquests aliments. I, a més, molts d'ells tenen un alt valor alimentós i no estan a l'abast de totes les butxaques, per la qual cosa seria una bona fórmula per a afavorir la salut de les persones més desfavorides.

És una de les conclusions d'una recerca espanyola respecte a la compra de patates, que segons resa l'article publicat en la revista Sustainability, és «el producte que més es malgasta en la cadena alimentària».

Pro les coses mai són tan senzilles. I per a molts analistes aquest moviment podria provocar una baixada general dels preus, la qual cosa resulta inacceptable per a un sector que ja viu ofegat.

El camp porta molts anys sofrint. Cal recordar que en la recollida de cítrics en la temporada 2018-2019 a Espanya, gran part de la fruita es va quedar en l'arbre. I la raó era tan simple com que els preus de venda no aconseguien ni per a pagar als recol·lectors. I no és una manera de parlar, sinó una realitat.

Una altra solució que s'ha plantejat és intentar canviar l'opinió dels ciutadans sobre aquests aliments, i que els consumeixin tranquil·lament.

Però si ja és difícil convèncer a tots que les vacunes són millors que la malaltia, imaginem canviar els seus hàbits de consum i aconseguir que mengin coses lletges.

I si mengem més del nostre?

Davant aquesta dificultat, potser el millor que podria fer-se és comprar productes propis.

Tornant al cas de les taronges, l'origen de la caiguda de preus és el mateix que infon el temor de la taca negra: la importació de fruita des de països estrangers.

La importació cada vegada major de taronges d'altres continents, principalment des del sud d'Àfrica, augmenta el risc d'aparició i difusió d'aquesta malaltia al nostre país. Allí la malaltia està àmpliament difosa i molts dels carregaments que arriben al nostre continent estan infectats.

La compra des d'aquests països està relacionada amb l'estacionalitat.

Gràcies a la globalització podem menjar taronges fresques a l'agost. Però al mateix temps són taronges amb un preu més competitiu. Són produïdes amb mà d'obra més barata i sense seguir els estàndards de la Unió Europea en matèria de pesticides i herbicides.

La conseqüència directa és que als tarongers d'Europa no els queda més remei que baixar el seu preu.

En definitiva, la taca negra no és una malaltia «greu». Però amb el model actual provocaria grans danys econòmics en la indústria tarongera, per la qual cosa ha d'evitar-se costi el que costi l'arribada del fong al nostre país.

La vigilància ha de ser molt estricta per a evitar que entrin taronges infectades, de la mateixa forma que ha de fer-se amb qualsevol altre producte que pugui fer perillar la producció primària d'un país.

Però en un món on encara hi ha fam, on moltes persones tenen problemes de salut per desnutrició o mancances alimentoses importants, amb faltes de vitamines i nutrients necessaris… és fonamental que evitem tirar menjar.

Les taronges no són més que un exemple d'aquesta irracionalitat. Val la pena reflexionar sobre si els problemes actuals són tals o si, fent les coses d'una altra manera, es malgastarien molts menys aliments i tindríem més ben alimentades a les persones, amb la conseqüent millora de la salut i els molts beneficis que això ens aportaria.