14 de juliol de 2020
14.07.2020
L'Empordà

El racó de la gent gran

«Els nostres grans han donat vida a la vida, educació i tota mena de cures als qui les necessitaven»

13.07.2020 | 18:50
La doctora Maria Antònia Bonany

Sembla que era ahir quan amb aquest nom encetàvem aquí mateix una columna destinada bàsicament a la gent gran. D'això ja fa tretze anys. Com passa el temps!

Tot i que la columna va desaparèixer el 2011, mai he deixat de pensar, treballar i escriure sobre aquest col·lectiu que sempre he tingut present. Crec que és imprescindible fer-lo visible. Els nostres grans han donat vida a la vida, educació i tota mena de cures als qui les necessitaven. També s'han sacrificat per la família, pels veïns i les amistats. Han estat els creadors d'una xarxa social essencial i molt propera. Molt abans que apareguessin les digitals.

En aquesta columna, vàrem parlar de salut i benestar. De malalties i de mort. Vàrem explicar com reconèixer i denunciar el maltractament a la gent gran. Com detectar l'esgotament del cuidador i de molts altres temes importants per a protegir els drets de les persones grans i vulnerables.

Ara, hauria d'explicar que aquest article l'ha originat una conversa d'una tarda de diumenge del mes de juliol, al voltant d'una llimonada casolana que ens va acompanyar. La tertúlia al seu voltant va ser llarga, amb períodes de conversa lenta i reposada, i d'altres en què semblava que l'energia sobreeixia de les estovalles de la taula i ens desbordava. Els tres tertulians, amb una certa experiència acumulada, en part gràcies a l'edat, parlàvem amb energia i defensàvem principis que compartíem. Ho fèiem amb forma de denúncia alhora enèrgica i continguda. Va ser una vetllada enriquidora. No vàrem arreglar el món, però vàrem compartir coneixements, experiències, inquietuds i neguits. El fil conductor de la xerrameca fou precisament la gent gran. Al mig de la conversa, els vaig dir que d'ella en sortiria aquest article i que portaria el nom de la columna que escrivia amb tanta il·lusió anys enrere i que mai he oblidat.

Les malalties associades a la pandèmia provocada per la infecció de la Covid-19 ens ha trasbalsat. Hem vist amb impotència com s'acarnissava en el col·lectiu de la gent gran. Sobretot en els que vivien en geriàtrics, però també en els que s'estaven a casa seva. L'edat ens dona moltes coses bones, però també comporta vulnerabilitat que pot provocar situacions cruels, despietades i injustes. En són exemples les malalties i la dependència. De vegades, s'hi afegeixen problemes socials com són un cert grau d'abandó, de desatencions, un nul reconeixement a una trajectòria vital o poc afecte... i moltes d'altres, que ens durien a una llarga llista de despropòsits, que ens entristiria i ens hauria de fer caure la cara de vergonya si ens veiéssim com a (i)responsables de la poca atenció i reconeixement que donem als nostres grans.

A la sala on estàvem, hi havia un nen. El més menut de la colla jugava amb la seva mare al nostre costat tranquil·lament i en sentir que marxàvem de casa seva, va demanar decidit: «Eh, què tornareu un altre dia?». En sentir-lo, vaig pensar que potser els humans encara no estem tan perduts. Ell, amb el seu interès per nosaltres i les nostres converses, em fa creure que encara és possible un canvi social que tracti la gent gran com es mereix. Per aconseguir-ho només cal respecte, consideració, educació, reconeixement i amor. Res que no sigui possible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook