Fa anys que es queixa. Li serveix de ben poc. Moltes persones eviten escoltar-lo. Saben que diu que li molesten les olors, fins a tal punt que a vegades s'ha d'escapolir per anar a respirar aire pur. Li han dit que té una síndrome de sensibilitat química múltiple. En Joan es pregunta, i això què és?

Ella, des de fa molt temps, s'ha queixat de dolor, molt difícil d'explicar. És entre dolor i cansament. Es veu limitada per fer vida normal i no ha pogut fer mai les mateixes activitats que les seves companyes i amigues. Sempre estava, i encara està, molt cansada. És un cansament extrem, insuportable i al qual no li veu solució. És físic, mental i emocional. A més a més, encara, a sobre, dorm molt malament i al matí, quan es lleva, es nota tan cansada que ja no té esma per fer res. Ella és la Carme i pensa que ja no podrà fer mai més vida normal. Per acabar-ho d'empitjorar, també té problemes de memòria i no es recorda de les coses. De vegades li diuen que és maldestra, una mala traça i una despistada. Preocupada com està pel que li passa, ha consultat un metge que, després de preguntar-li moltes coses i d'explorar-la, li ha dit que ella no tenia manies, sinó que tenia una síndrome de fatiga crònica. La Carme pensa, i això que és?

La Carla sempre ha estat molt esportista. Ha guanyat molts premis en atletisme, triatló, voleibol i natació. Ha entrenat hores i hores, durant mesos i anys. Era tan bona en l'àmbit de l'esport que tothom pensava que aniria a les olimpíades. Però no, això no ha pogut ser. Un dia es va començar a trobar malament. Tenia tot el cos adolorit. Primer es va pensar que havia fet un sobreesforç i que per això no havia dormit bé. Al matí encara li feia mal tot. No va millorar durant el dia, ni a la nit següent, ni l'endemà. I així dia rere dia. La Carla semblava que havia envellit de cop. Es cansava molt i molt, sense que ho pogués relacionar amb res. Li fallava la memòria i això la feia quedar malament a casa, a la feina i davant dels amics. No volia ser la riota de ningú i pensava que ho era. Pensava: «si descanso, si dormo a la nit, l'endemà tot anirà millor». Però s'adonà que això li passava a fases i va preguntar al seu metge. Li va fer moltes preguntes i la va explorar. Li varen diagnosticar una fibromiàlgia. A la Carla el món se li va ensorrar.

Les síndromes de sensibilització central són malalties minoritàries, rares o poc freqüents i cròniques. En formen part les tres que hem descrit. Les persones que les pateixen passen per unes temporades de relativa calma, és a dir, que es troben bé, fins que n'enceten una de terrible, amb manifestacions incapacitants. Es donen tant en homes com en dones i a qualsevol edat. Afecten diferents sistemes de l'organisme. Un dels grans problemes és el seu impacte en diferents àmbits de la persona, fent disminuir la seva qualitat de vida.

La solució a les síndromes de sensibilització central és a les mans dels equips multidisciplinaris, formats per l'atenció primària, les unitats hospitalàries especialitzades i les associacions de malalts. Aquest equip és la clau per millorar el seu maneig i aconseguir que les persones afectades millorin i puguin fer vida normal.