Mercè López (1962) va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i, en acabar, va trobar una oferta a l'Hospital de Figueres. Minuts després de fer l'entrevista ja formava part de l'equip. El desembre de 1990 va començar a treballar-hi, i des de llavors ha anat sumant experiència i professionalitat a través de dies de guàrdies, l'ajuda dels companys, formacions i assistència a jornades professionals. Des de l'1 de gener de 2016 és la cap del servei d'Urgències de l'Hospital de Figueres, un centre del qual espera que «sigui la meva primera i última feina».

Parlem amb la Doctora López dins del seguiment

Com és la feina a Urgències?

És una feina estressant que en alguns moments et dona una gran descàrrega d'adrenalina. Vius situacions d'estrès en què necessites estar cent per cent alerta perquè entre les teves mans hi tens la vida d'un pacient en estat crític. Després, quan tot passa, sembla que hagis fet una marató de 30 km.

Quins són els valors més importants a tenir en compte?

El respecte pel pacient i la temperança. Amb els anys que porto he après que cal estar tranquil·la, perquè pensa que als metges tothom se'ls mira: el pacient, els infermers i els familiars. Cal detectar on està el perill, avançar-se a la gravetat que pot tenir el pacient i actuar. A urgències, la gent hi entra amb por. La nostra feina és fer-los estar tranquils i mostrar-nos accessibles. Això només s'aprèn amb experiència, i no amb llibres.

No és una feina relaxada...

Al contrari. És una pressió constant. Cada dia he de venir ben preparada, i ser conscient que he d'estar bé mentalment i físicament. Tot i això, no deixem de ser humans que ens anem fent grans. No tolero igual que abans les jornades de dotze hores...

Tothom fa aquestes jornades?

A Urgències, sí. Són dotze hores, que poden ser de dos quarts de nou del matí fins a dos quarts de nou del vespre, o al revés. Ho anomenem «guàrdia», però realment és la nostra jornada. Fem una distribució equitativa procurant repartir bé caps de setmana i festius. Aquests torns permeten que sempre hi hagi personal disponible per atendre una emergència.

De totes maneres, com a cap ha d'estar sempre connectada?

Sempre. Cada dia i cada hora de l'any porto un busca on em poden trucar. Em truquen si hi ha alguna persona que té problemes per venir a treballar, o si hi ha hagut algun incident amb múltiples víctimes. Un accident a l'autopista o una explosió, per exemple. En aquests casos s'activa un protocol en què la Sandra Duran, cap d'infermeria d'urgències, o jo, hi hem de ser per coordinar.

Com us comuniqueu?

Si estic al despatx, tothom pot entrar a preguntar i fer-me consultes. Els companys d'urgències es comuniquen a veu. Tots estan voltant per la zona, i cadascú té les seves tasques, però hi ha comunicació continuada. Això és bàsic.

Treballeu en equip?

Sí. Tots som companys i tothom ajuda a tothom en una emergència. Al final, treballem tantes hores junts que som com una família, i establim molt de vincle. Això fa que quan una cosa acaba bé, la gaudim junts, i que quan acaba malament, la patim junts. Encara que no ho sembli, no tenim la pell morta ni som de pedra. A tots ens han caigut les llàgrimes alguna vegada, perquè ens posem en la pell dels pacients i dels familiars, que mai s'han de deixar de banda.

Quines són les afectacions majoritàries dels pacients?

La dispnea (sensació d'ofegament) és un motiu de consulta força freqüent. Un altre de típic és el dolor abdominal. En el cas de persones grans, per exemple, solen tenir malestar general.

Alguna pròpia de l'estiu?

Ara hi ha moltíssima patologia traumatològica. Això es deu al fet que durant l'estiu la gent es belluga més i fa més activitats a l'aire lliure. Val a dir que abans hi havia més patologies banals a l'estiu, i a l'hivern solien tractar-se coses més greus. Ara la situació evoluciona i ens trobem en casos molt greus a l'estiu.

Quins són els casos que més marquen a un professional?

Sobretot el que ens impacta més són els casos de gent jove o fins i tot nens amb càncer.