Els resultats de la recerca que ha dirigit la figuerenca Fàtima Bosch han saltat a la primera línia de l'actualitat com una gran oportunitat per curar la diabetis.
En un llenguatge planer, com pot explicar el descobriment que ha proporcionat la seva investigació?
Hem desenvolupat una teràpia gènica, que consisteix a introduir gens a l'organisme amb finalitats terapèutiques. La diabetis té molts tractaments, però cap és perfecte. I, per això, nosaltres vam decidir mirar de trobar una teràpia millor. El nostre grup ha estat treballant durant molts anys, intentant trobar possibles gens terapèutics, i vam trobar que una única administració d'un vector terapèutic a ratolins model els cura la diabetis tipus 2 i l'obesitat, sense cap efecte secundari a llarg termini.
Quin és el procés?
Amb la introducció, en una sola injecció, d'un vector viral adenoassociat que transporti el gen del FGF21 (Fibroblast Growth Factor 21), que permeti la manipulació genètica del fetge, del teixit adipós o del múscul esquelètic, l'animal produeix de manera continuada la proteïna FGF21. Es tracta d'una hormona segregada de manera natural per diversos òrgans que actua en molts teixits per regular el funcionament correcte dins l'àmbit energètic. En induir la seva producció mitjançant teràpia gènica, l'animal redueix el pes i també la resistència a la insulina que provoca el desenvolupament de la diabetis tipus 2.
Després de tants anys de recerca, la recompensa deu ser molt gratificant.
Estem molt contents. Aquests últims dos anys, sobretot, hem vist que els experiments anaven funcionant i ens hem animat molt. Se'ns ha obert una finestra després de molts anys, després de molts encerts i de molts errors. Als investigadors, ens agrada allò que fem. Hi ha moments, quan les coses funcionen, que estàs molt content, i moments en què et deprimeixes, si no funcionen, però quan les coses no van bé, hem de mirar d'anar endavant per solucionar els problemes.
De moment, les proves només s'han fet en ratolins?
Quan comencem a estudiar una malaltia, sempre ho fem amb animals petits, com els ratolins, perquè és molt més fàcil, més barat, i moltes fisiopatologies són semblants a les dels humans. Després s'ha de recomprovar tot el que hem trobat amb animals grans.
El pas següent són els gossos?
Poden ser gossos o micos o fins i tot porcs, tot i que aquests últims els estem descartant perquè pesen molt. Hem d'acabar-ho de parlar amb les agències per veure què ens diuen sobre quin serà el model més adequat. Ha de ser un animal gran, que tingui la malaltia.
S'han marcat un calendari per poder experimentar amb persones?
Encara trigarem, perquè la fase que hem iniciat ara és molt més complexa. Ara hem de provar-ho amb animals grans i també hem d'interaccionar amb les agències [de medicaments] perquè ens orientin, perquè són les que han de provar els assajos clínics. Potser d'aquí a uns cinc anys podrem arribar a pacients humans.
Bona part de la seva vida professional l'ha dedicat a investigar tractaments per a la diabetis?
La meitat de la meva vida a la diabetis, i l'altra meitat, a malalties rares metabòliques molt severes, com les Mucopolisacaridosis (MPS). Vull dir que em dedico a parts iguals a fer recerca sobre les dues. Sí que vull dir que vaig començar el meu grup de recerca, fa vint-i-set anys, en diabetis, però fa uns deu anys ens van venir a veure uns pares molt desesperats a demanar-nos ajuda perquè la seva filla tenia aquesta malaltia.
Què són les Mucopolisacaridosis?
Són malalties rares, d'emmagatzemat lisosomal. El nen presenta una neurodegeneració progressiva, presenta un gran retard mental, i tots moren durant la segona dècada de vida. Els pares que ens van venir a veure van fundar la fundació de MPS a Espanya. Aquí hem desenvolupat teràpies, quatre de les quals ja estan a punt i ara fem una cinquena. Hem fet tot el desenvolupament per anar cap a la clínica i, per a una d'elles, ja s'ha començat l'assaig clínic. Això vol dir que ja es poden començar a tractar nens.
Entenc que conèixer famílies amb nens malalts per MPS devia tocar-li la fibra sensible fins al punt d'adoptar un compromís amb elles. En el cas de la diabetis, li ha tocat també d'una forma personal?
El cas és que coneixem molta gent diabètica. Recordo que el meu avi era diabètic tipus 2. És una malaltia molt greu, però els pacients tenen tractaments. Per a nosaltres, és important apropar-nos a ells, conèixer les seves problemàtiques, però no estan tan malament com els nens amb malalties rares. En aquest cas, ens encoratgem de la lluita dels pares. Ens estimula molt a seguir investigant.
Es dona la circumstància que, l'any passat, l'Institut Ramon Muntaner va guardonar-la amb el Premi a l'Excel·lència. El seu institut, no?
El meu institut. Em vaig sentir molt orgullosa que es recordessin de mi després de més de quaranta anys. A partir d'aquell dia, em vaig trobar amb companys amb els quals no ens vèiem des de feia molt de temps. Ens vam reunir tots un dia a dinar després de Nadal i ara, fins i tot, tenim un grup de WhatsApp per poder-nos reunir un cop a l'any. Aprofito per fer un recordatori a Eduard Puig Vayreda, que va presentar-me, d'una forma molt emotiva, en el lliurament del premi.
