a guerra contra el càncer comença el 1971 quan el president Nixon va signar un decret pel qual es posaven mitjans i organització per eradicar aquesta malaltia en un termini raonable. Llavors s´iniciava l´era de la quimioteràpia, en la qual s´havien dipositat grans expectatives. No en va el grup que encapçalava Devita havia aconseguit vèncer el limfoma de Hodgkin amb l´atrevida combinació de quatre fàrmacs. Per aconseguir aquestes cures calia portar la seva important toxicitat fins al màxim, un risc que calia combinar amb els beneficis. Encara no es parlava de costos.

Han passat gairebé 50 anys i, encara que els avenços en la lluita contra el càncer es poden qualificar d´espectaculars, la reducció en la mortalitat és moderada, sobretot si se la compara amb la de la malaltia cardiovascular. Avui els tractaments quirúrgics són menys agressius, només cal recordar la mutilació a què se sotmetia les dones amb càncer de mama, una operació que les deixava sense pectorals i cadenes ganglionars. O la radioteràpia, que avui es redueix al llit tumoral i les àrees triades amb una precisió impensable llavors. Però on més s´ha progressat és en la farmacologia. Obama anomena la seva estratègia «Moonshot» en càncer, un símil de l´esforç realitzat per posar un home a la Lluna. El 2015 havia aconseguit un increment de 260 milions de dòlars en la inversió, que ja era de 5.000 milions de dòlars. Res en comparació del que vindrà, a més de modificacions en les regles, regulacions i organitzacions.

Des de fa molts anys es diu que el càncer no és una malaltia sinó moltes, cadascuna, per tant, hauria de tenir la seva estratègia d´investigació i curació. El que les uneix és la presència de mutacions a l´ADN. Són mutacions que modifiquen el comportament de la cèl·lula i la doten d´almenys dues propietats: la immortalitat i la capacitat per envair. La primera nega una característica de les cèl·lules d´un organisme pluricel·lular: tenen limitat el nombre de vegades que es reprodueixen. La segona és la que forma el tumor.

Mentre les cèl·lules normals deixen de reproduir-se quan omplen l´espai assignat, les altres ho ignoren i s´amunteguen les unes sobre les altres, amb unions febles que els permet separar-se i caure al torrent sanguini o limfàtic en una emigració cap a altres òrgans o teixits: són les metàstasis. L´ideal en càncer, com en qualsevol malaltia, seria la prevenció: evitar que es produeixi. Coneixem 118 agents cancerígens als quals se´n sumen 75 més de probables. Malgrat aquests avenços, en els últims anys la llista s´ha allargat amb unes dotzenes més, hi ha molts càncers, alguns de comuns, dels quals ignorem tot o gairebé tot. Aquesta malaltia ocorre per massa atzars, mutacions que es produeixen casualment. En aquests casos la prevenció és impossible.

D´altra banda, la comunitat científica i la societat han dipositat grans esperances en la detecció precoç. No obstant això, com més sabem menys hi confiem. En els tractaments sí que hi ha hagut avenços esperançadors. Els més importants tenen a veure amb la capacitat de dissenyar molècules que actuen sobre llocs específics de la cèl·lula modificant el seu comportament. És la medicina personalitzada, davant de la intervenció cega que realitza la quimioteràpia tradicional. Per exemple, la possibilitat de triar qui tractar amb hormones en pacients de càncer de mama: només a les que exhibeixen receptors hormonals en el tumor. Aquesta seria la primera teràpia molecular personalitzada. Més específics són els fàrmacs que actuen quan el tumor té una certa mutació. En tenim diversos en còlon, pulmó i melanoma, per esmentar-ne tres. Per saber que són efectius s´han fet estudis en què es tractava amb el medicament, o sense, els que tenien i no tenien la mutació i s´observava com se´n beneficiaven els uns i els altres.

Són assajos clínics, la clau per permetre la utilització d´un nou fàrmac o una nova indicació. Entre les propostes dels experts amb influència per avançar en càncer n´esmento tres: que s´editi el genoma del tumor a tots els pacients, que en funció de les seves mutacions se´ls administri el fàrmac que al laboratori o la clínica ha demostrat capacitat per a aquesta mutació i que mitjançant sistemes de recollida de dades aprenguem d´aquestes experiències individuals. Es tracta, en definitiva, de saltar-se els assaigs clínics que alenteixen la comercialització de noves molècules. És una aposta molt agressiva, que possiblement reconfortarà les indústries farmacèutica, informàtica i biotecnològica. I, per als pacients i la societat? Crec que confien massa en la deducció a partir de la biologia -han de saber que la realitat ha decebut massa vegades les nostres previsions- i en la qualitat de la recollida de dades ordinària. A més del seu cost possiblement inassumible per a un sistema públic.

La lluita contra el càncer entra en una etapa nova i apassionant. A la de prendre la decisió de com enfocar-la, que afectarà la nostra salut, el sistema sanitari, el coneixement científic i tecnològic i l´economia, tots hi hauríem de pensar, cadascun des del seu coneixement i interessos.