Tapar després d’obrir

Corrien els inicis dels anys vuitanta d’un estiu a l’Almadrava quan de cop va començar a esvalotar-se la cosa. Les senyores no és que haguessin canviat els banyadors tradicionals d’una sola peça pels pecaminosos bikinis vinguts del nord, sinó que algunes d’elles, en la seva gran majoria estrangeres, s’atrevien a deixar els seus pits a l’aire, lliures de la dictadura del tèxtil.

Amb el pas del temps aquella iniciativa es va convertir en una pràctica que implicava una petita revolució: «el cos és meu i ensenyo el que vull». Recordo aleshores les crítiques dels més puritans adduint el seguiment d’una moralitat que es quedava embarrancada a anys llum de l’evolució del país. Al final el topless va ser assumit per la societat sense problemes com una mostra del respecte a la llibertat individual que no suposava cap agressió contra els drets col·lectius més enllà dels rondinaires habituals que aprofiten qualsevol circumstància per a fer-ne la seva personal apocalipsi.

Es dona la circumstància que gairebé cinquanta anys després irromp a les nostres platges una nova manera d’entendre la llibertat femenina. Cada cop és més habitual veure-hi dones amb el burquini, peça de roba altrament coneguda com el «biquini musulmà».

I una vegada més la societat torna a opinar, i el centre del debat, com podreu suposar, no és la quantitat de centímetres quadrats de tela sobre el cos. En aquesta ocasió s’hi barregen temes tan sensibles com les conviccions personals, la cultura, la religió i les pressions familiars. Exactament de la mateixa manera que passava amb la nuesa per sobre de la cintura, però amb una diferència clara: l’origen de la decisió de tapar el cos ja no es troba a Europa, amb les seves diferents vessants de progressisme, unitat familiar o de cristianisme, sinó en unes conviccions culturals d’una comunitat diferent de l’autòctona i amb les quals hem de conviure.

Topless implica menys roba i burquini, més roba. La paradoxa és clara: ens hem passat mitja vida dient que ningú podia obligar les dones a tapar-se per acabar semblant que vulguem obligar-les a destapar-se.

N’hem fet un problema filosòfic de la llibertat d’una dona de triar com vol vestir a la platja. Segurament per una superioritat moral basada en si qui pren la decisió ho fa lliurement o de manera condicionada. No volem que els altres triïn per nosaltres i ens veiem capaços de discernir què passa pel cap de les dones que decideixen sobre els seus cossos. Perquè en el fons el que més ens irrita és creure que els homes que mostren el seu cos al sol són els que imposen el tapament a les seves dones properes. I això ens fa molta, molta ràbia. Però aquest pensament no és més que una intuïció difícilment demostrable.