Sala Municipal de Castelló d'Empúries: Junts, parla d’improvisació, però la realitat és molt més complexa

Les darreres declaracions de la regidora de Junts, Raquel Domínguez, sobre la Sala Municipal de Castelló d’Empúries mereixen una resposta serena, però també contundent. Domínguez denuncia “improvisació i falta de transparència”, reclama explicacions als veïns i assegura que el projecte, que ja supera els 5,7 milions d’euros, acumula “més de 400.000 euros en improvisacions i modificacions de crèdit només en les darreres setmanes”.

És una acusació molt contundent. Precisament per això, cal separar la crítica política legítima de la realitat administrativa i tècnica del projecte. Perquè parlar d’“improvisació” com si la Sala Municipal fos un projecte que el govern actual s’hagués inventat sobre la marxa no explica tota la història.

Raquel Domínguez, de Junts, hauria d’explicar també d’on ve el projecte

La rehabilitació i ampliació de la Sala Municipal no neix ara. El projecte executiu ja estava redactat el 2023 i aquell mateix any l’Ajuntament va aconseguir més d’un milió d’euros dels fons Next Generation per fer possible la rehabilitació. Posteriorment, el 2024, el Ple va aprovar el projecte refós i la licitació de les obres de la primera fase.

Per tant, quan Domínguez parla d’“improvisació”, seria convenient que expliqués a quina fase concreta del projecte es refereix i quines decisions considera improvisades. Perquè una cosa és qüestionar l’oportunitat d’una inversió de més de cinc milions d’euros —debat perfectament legítim— i una altra és afirmar que tot el projecte és fruit de la improvisació. No ho és.

El problema de presentar qualsevol sobrecost com una “improvisació”

La regidora de Junts parla de més de 400.000 euros d’“improvisacions”. Aquí també cal ser rigorosos. Una modificació de crèdit no és, per si mateixa, una improvisació. És un instrument pressupostari perfectament regulat que permet adaptar el pressupost a necessitats que apareixen durant l’execució d’un projecte. I en una rehabilitació d’un edifici històric, encara més.

No estem parlant d’un solar on es construeix un edifici nou amb totes les variables conegudes des del primer dia. Estem intervenint en un edifici existent i, quan es retiren terres, es descobreixen fonaments o s’obre l’estructura, poden aparèixer patologies que no eren visibles durant la redacció del projecte. Això és precisament el que ha passat amb part de les actuacions de la Sala.

Per tant, equiparar automàticament modificacions d’obra amb improvisació és una simplificació que pot servir per a un titular, però no per explicar seriosament un projecte d’aquesta complexitat.

I ara arriba una nova modificació de 307.000 euros

És cert que el govern ha aprovat ara una nova modificació de 307.000 euros relacionada amb la Sala Municipal. SOM ho ha denunciat i Junts també ha posat el focus sobre l’increment del cost. Aquesta dada s’ha d’explicar i fiscalitzar.

Però precisament perquè estem parlant de molts diners públics, el debat ha de ser molt més rigorós que limitar-se a sumar quantitats i parlar d’“improvisacions”. La pregunta que hauria de fer l’oposició és: quina és la causa concreta de cadascuna de les modificacions? Quina part correspon a imprevistos tècnics? Quina part correspon a canvis de projecte? Quina part correspon a actualitzacions de preus o a noves necessitats? I quin serà el cost final real de l’obra?

Això és fiscalitzar. Dir simplement “hi ha més de 400.000 euros d’improvisacions” sense explicar què hi ha darrere de cada euro és molt menys útil per als veïns.

“No sabem els usos ni el model de gestió”

Aquesta és probablement la part més discutible de les declaracions de Domínguez. És legítim preguntar quin serà el model de gestió de la Sala Municipal i quins costos de funcionament tindrà. De fet, aquest debat s’haurà de fer.

Però convertir aquesta qüestió en una prova que el projecte és improvisat és anar massa lluny. O ella ja té definits els usos i la gestió de la Sala? Una infraestructura pública pot estar en fase de construcció i, paral·lelament, definir el seu model de gestió, programació, usos i explotació.

El que sí que seria exigible és que el govern expliqui aquests aspectes amb temps suficient abans de l’obertura de l’equipament. Però afirmar que no existeix cap plantejament perquè encara no s’ha explicat públicament tot el model de gestió és una altra cosa.

Una inversió important? Sens dubte

5,7 milions d’euros són molts diners per a un municipi com Castelló d’Empúries. I precisament per això cal exigir màxima transparència. Però també cal recordar que el projecte ha aconseguit importants recursos externs.

L’Ajuntament va obtenir 1.023.739,66 euros dels fons Next Generation per a la rehabilitació de la Sala Municipal. Això significa que una part molt important de l’esforç inversor no surt exclusivament de les arques municipals.

I aquí també seria interessant que Junts expliqués quin és el seu posicionament: està en contra del projecte, està en contra del seu cost, o està d’acord amb el projecte però considera que s’està executant malament? O sistemàticament està en contra de tot? Perquè són posicions polítiques diferents.

“Probablement no sabrem mai si tindrà retorn”

Agustí Ayats, de SOM, afirma que probablement mai sabrem si aquesta inversió tindrà retorn ni si serà financerament sostenible. Aquesta afirmació mereix una reflexió, perquè el retorn d’un equipament municipal no es pot mesurar únicament amb el saldo entre ingressos per entrades i despeses de funcionament.

Una sala municipal pot generar retorn cultural, social, turístic i econòmic: activitat, espectacles, congressos, esdeveniments, consum als comerços i restaurants del municipi i capacitat d’atraure visitants. Això no significa que la Sala hagi de tenir barra lliure pressupostària. Al contrari.

Caldrà conèixer el cost anual de funcionament, el model de gestió, els ingressos previstos i els objectius d’ocupació de l’equipament. Però això és molt diferent de posar en dubte abans d’hora que no tindrà retorn.

L’oposició ha de controlar el govern. Ha de preguntar. Ha de fiscalitzar. Ha de posar sobre la taula els sobrecostos i exigir que cada modificació estigui justificada. Però fiscalitzar no és només denunciar. També és explicar als veïns tota la informació.

I en aquest cas, això significa explicar que el projecte ve d’anteriors legislatures, que va ser aprovat institucionalment, que va obtenir fons europeus, que s’ha licitat i que part dels increments de cost tenen relació amb les necessitats detectades durant l’execució de les obres.

Per això, les paraules “improvisació” i “falta de transparència” haurien d’anar acompanyades de dades concretes. Quina decisió concreta s’ha improvisat? Qui la va prendre? Quin informe tècnic la sustenta? Quin cost té? I quina era l’alternativa? Aquesta és la discussió que interessa als castellonins.

No convertim la Sala en una batalla de titulars

La Sala Municipal és una inversió molt important. I precisament per això mereix un debat a l’altura. Us imagineu Esparreguera o Olesa de Montserrat que no haguessin rehabilitat les seves sales o teatre?

Si el projecte acaba costant 5,7 milions d’euros, cal explicar-ho. Si hi ha hagut modificacions per centenars de milers d’euros, cal explicar-les. Si hi ha noves modificacions, cal justificar-les. I quan l’equipament estigui acabat, caldrà explicar també quant costarà mantenir-lo, com es gestionarà i quin ús tindrà.

Però una cosa és exigir tot això i una altra és presentar la Sala Municipal com el resultat d’una successió d’improvisacions. Domínguez pot criticar el projecte. Pot qüestionar-ne el cost. Pot demanar un altre model de gestió. Pot fins i tot defensar que el municipi hauria d’haver prioritzat altres inversions. Tot això forma part del debat polític.

El que no hauria de formar part del debat és una fotografia incompleta dels fets. Perquè la ciutadania mereix saber quant costa la Sala, però també per què costa el que costa; qui va impulsar el projecte, quines administracions hi han aportat recursos i què obtindrà Castelló d’Empúries a canvi d’aquesta inversió.

Menys etiquetes d’“improvisació”. Més dades, més transparència i més responsabilitat política. I, sobretot, que cadascú expliqui als veïns no només què critica, sinó també què hauria fet ella i el seu grup en lloc d’aquesta Sala Municipal.