Auriculars o silenci

He descobert una paraula nova: sodcasting. Nova, sí, però malauradament ja molt present a les nostres vides. Defineix l’hàbit d’escoltar música, mirar vídeos o reproduir àudios al mòbil, en llocs públics, amb l’altaveu activat i sense auriculars. És a dir, convertir l’entreteniment privat en la banda sonora obligada dels altres.

L’altre dia vaig viure una escena que segurament heu patit alguna vegada. Al nostre costat, una persona mirava vídeos al mòbil a tot volum. No va ser un fet puntual, sinó una successió de veus i músiques que es barrejaven amb l’àudio del televisor. El resultat era una cacofonia absurda: ni es podia seguir la pantalla, ni conversar, ni ignorar una presència imposada.

Alerta, no és una mania personal. A Barcelona, TMB recorda en les seves campanyes de civisme: la música i els vídeos són per gaudir-los, no per compartir-los amb qui no ho ha demanat. A Londres, es va actuar de manera similar després que el 70% dels usuaris consultats afirmessin que la música alta i les trucades sense auriculars els molestaven. I una altra enquesta d’Ipsos elevava fins al 81% els ciutadans que consideren inacceptable mirar continguts sense cascos.

Les dades confirmen una evidència: el mòbil ha convertit massa espais compartits en una prolongació del menjador de casa. Però un bar, una sala d’espera o un tren no són el nostre saló privat. Són espais de convivència. I conviure també vol dir entendre que la nostra llibertat acaba on comença la tranquil·litat dels altres.

Si vols entretenir-te amb el mòbil, fes-ho sense imposar als altres. La resta del món pot sobreviure sense escoltar els teus àudios. Auriculars. O silenci.