Ara toca badar

Aquests dies de canícula del vuitè mes de l’any donen ganes de badar. Badar de debò. Amb dedicació i vocació. Sense presses ni objectius. Sense res a rendibilitzar, produir ni optimitzar.

Perquè encara que siguem a l’Empordà i visquem eminentment del turisme, hi ha una privilegiada espècie d’empordanesos que, durant unes setmanes mal comptades, no som ni treballadors ni turistes a la nostra pròpia terra. Ens trobem de vacances, aposentats en els llimbs de la vida i amb possibilitats de fer el badoc.

És clar que la cosa no és tan fàcil. Per arribar a aquell estatus cal abans haver aconseguit uns dies no laborables a còpia de treballar en una desmesurada proporció: onze mesos a les trinxeres contra un mes in albis. I assumir que abans de la necessària desconnexió caldrà haver fet prèviament tots els encàrrecs que hem anat deixant de banda durant tot l’any. Perquè precisament per l’escassetat de festius o també per la mandra que la majoria portem a sobre, ens ha passat per alt de fer-nos l’analítica anual seguida de visita mèdica que ens confirma el preocupant colesterol, l’actualització de dades i deutes al nostre banc de referència o la renovació de documents oficials a vegades fora de termini, activitats totes elles que diríem que no són la bomba de la motivació, però que els treballadors responsables encara fan en les seves hores lliures per compte d’agafar la baixa i dedicar-hi el temps de convalescència.

"Tardes senceres sense una paraula. Contemplant la pròpia existència com feien els nostres avis que, només de tant en tant, aixecaven el cap per assentir amb un «prou» abans de continuar observant la vida"

Un cop superats aquests tràngols, es tractaria de seure al carrer o a la plaça, i veure passar els núvols o menjar un polo de llimona com quan érem petits. Sense demanar-li res més al dia, precisament perquè no hi ha res a esperar a part del pas del temps.

D’acord que abans no hi havia telèfons mòbils i, per tant, era molt més fàcil concentrar-se en el dolce far niente i no tant en la quantitat de bestieses que coneguts i anònims pengen a les xarxes i que consumim amb avidesa, però vet aquí que se’ns presenta una oportunitat per dominar el silenci. Desterrant la culpa que obsessivament ens recorda que no fer res és perdre el temps. Tardes senceres sense una paraula. Contemplant la pròpia existència com feien els nostres avis que, només de tant en tant, aixecaven el cap per assentir amb un «prou» abans de continuar observant la vida.

Podríem tenir un inacabable debat sobre l’autèntic luxe de l’agost. Si és marxar lluny, carregat de maletes i maltractat als aeroports per acabar arribant a un lloc preciós, però massificat, o bé si és seure a sota d’una morera i anar-nos consumint fins a quedar-nos clapats.

En acabat aquest mes, ja tornarem a córrer tot verbalitzant que la vida no ens dona per res i que no tenim temps per nosaltres. I serà tanta mentida o veritat com vulguem, perquè el temps hi és i nosaltres també, el que passa és que ens relacionem amb ell en la majoria de vegades de manera massa difícil.