Traïció a la fresca

A la fresca, les converses són de domini públic. Ningú no t’hi convida, però tampoc no pots evitar que una paraula et vingui a buscar. En el meu cas va ser «l’Escala».

Vaig afinar l’orella.

Algú explicava que hi passa alguns caps de setmana i que aquest agost hi farà unes setmanes de vacances. En parlava amb un entusiasme que no admetia rèplica: la llum, les platges, aquell aire que et deixa la pell salada tot el dia. Cada frase afegia una pedra al meu castell d’orgull empordanès. Jo assentia interiorment amb aquella modèstia tan pròpia dels qui sabem que vivim en un lloc excepcional.

Tot avançava bé. Massa bé.

"Aquest estiu tasteu l’Empordà. I si teniu una estona, locals i forans, deixeu-vos sorprendre i estimar per aquest racó de món"

La conversa va derivar cap a la gastronomia. Vaig pensar en l’Alfolí, en les dones dels salins, en segles d’ofici convertits en un mos de plata, conservat encara dins de pots tancats, i en aquell gust de salmorra capaç de distingir un producte de qualsevol altre. I aleshores, amb una serenitat gairebé criminal, la mateixa veu que un minut abans enaltia l’Escala sense reserves va confessar que preferia les anxoves del Cantàbric.

Ai, las.

No hi va haver trons. Ningú no va cridar. El món va continuar girant. Però el meu castell es va desplomar com quan arriba la primera onada i s’emporta la sorra.

No tinc res contra el Cantàbric. Ben al contrari. Però elogiar l’Escala i rebutjar-ne les anxoves és com anar al Japó i tornar dient que el millor sushi és el de la cantonada de casa. Aquest estiu tasteu l’Empordà. I si teniu una estona, locals i forans, deixeu-vos sorprendre i estimar per aquest racó de món.