Roses contra la calor, no n'hi ha prou amb suar i dir-ho

L’agost del 2003, una onada de calor va causar prop de quinze mil morts a França. La tragèdia va afectar sobretot persones grans que vivien soles i va obligar el país a preguntar-se què havia fallat. Des d’aleshores, Europa va reclamar polítiques de prevenció: alertes, censos de persones vulnerables, seguiment municipal i espais climatitzats gratuïts. Les temperatures extremes es van convertir en una qüestió de salut pública. Però, des de llavors, realment s’han fet poques coses.

A Roses, municipi mediterrani, obert al mar i d’ànima grega, l’estiu forma part de la nostra identitat: la vida al carrer, les terrasses, les places, les converses al vespre i una economia que batega amb el turisme. Però quan les nits deixen de refrescar, tot canvia. El carrer és un forn, dormir es fa difícil, la gent gran queda més exposada i treballar a l’exterior esdevé un risc. El que fèiem fa uns anys ja no és suficient. Cal preguntar-nos com ens estem preparant.

Roses i l’Empordà necessiten una estratègia contra la calor: més arbres i ombra, refugis climàtics, fonts i punts d’aigua, escoles climatitzades, horaris adaptats i una xarxa de trucades i visites que permeti detectar les persones grans que viuen soles.

Alguns ajuntaments ja estudien ajuts per instal·lar ventiladors de sostre en habitatges vulnerables. També es podrien subvencionar persianes, tendals, aïllaments i actuacions de rehabilitació tèrmica dels habitatges. O actuem ara o arribarem tard.

Una tradició en moments de canvi

Els pobles mediterranis sempre hem sabut conviure amb la calor: fent ombra, abaixant les persianes, aturant-nos al migdia i recuperant el carrer al vespre. Ara, però, la calor és més intensa i persistent.

Tampoc no podem deixar-ho tot en mans de les administracions. Vivim massa tancats dins les nostres quatre parets, sense saber qui viu al costat ni si aquella persona gran que fa dies que no veiem necessita ajuda. En episodis extrems, els veïns ens salvarem els uns als altres.

La comunitat és un radar. Comerços, farmàcies, centres de salut i serveis socials poden formar una xarxa de protecció de les persones grans. No es tracta de vigilar-les, sinó de detectar canvis: una persiana que no s’aixeca, algú que deixa d’anar a comprar o una persona que no respon. Els uns depenem dels altres, també davant la calor asfixiant.

Subscriu-te per seguir llegint