La "zona verda" del Poblenou de Figueres ja hi era abans de presentar-la

Les anècdotes sempre són notícia, sobretot si desperten curiositat humana o generen un cert punt de xafarderia que cadascú ha de saber mesurar. La foto que acompanya aquest text és real com la vida mateixa. Va ser feta per un servidor mentre em dirigia, dimarts passat, a la reunió que l’Ajuntament de Figueres va convocar per als veïns del barri del Poblenou. El motiu era la presentació de la reconversió dels aparcaments de vehicles en una zona regulada prioritària per als residents, allò que tots coneixem com a zona verda.

Doncs bé, quan anava cap allà, em vaig trobar amb aquesta altra “zona verda” a la cruïlla de l’avinguda Pirineus amb el carrer Ramon Llull. Ja sé que costarà de creure el que diré ara, però puc demostrar que és cert; ja us diré com. Fa anys, més de deu i més de vint, que passo sovint per aquesta cruïlla. Hi transitava quan anava a les primeres instal·lacions de Fotocomposició Roger, situades allà mateix, o per entrar i sortir de la seu de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Puc dir amb rotunditat que aquesta petita selva urbana sempre hi ha estat. No recordo gaire bé si el clot que genera l’aventura de baixar de la vorera —escaló— i travessar el pas de zebra —deu ser per això que hi ha la selva en qüestió i no pas la sabana que tocaria— era tan accentuat com ara, però sí que hi havia un herbassar.

No vull fer-ne ironia. Abans, quan ho veia, em faltava temps per trucar al tècnic municipal de Parcs i Jardins, l’Emili Gispert, i al cap de poca estona el tema estava resolt. L’herba desapareixia: algú de la brigada hi anava a treure-la.

Picar ferro fred

Les coses han canviat. Em resisteixo a creure que, aquests darrers anys —no ve d’ara—, cap tècnic municipal responsable d’aquestes coses no hagi passat per allà i ho hagi vist. Canta molt i hi viu molta gent. I, sobretot, en aquest barri hi aparquen molts professionals que treballen en els diferents serveis municipals. Ho he comentat a un d’aquests treballadors. “És picar ferro fred”, em diu.

Aquests darrers temps hem viscut diversos canvis de contractes en allò que en diuen la gestió del verd urbà. Em nego a creure, també, que entre els serveis de neteja i els de parcs i jardins, els uns pels altres, no s’acabin adonant que posar ordre a la via pública també inclou desbrossar una mica allà on no hi hauria d’haver cap herba ni cap matoll.

Tant en l’anterior mandat, amb la regidora Ester Marcos, que va acabar gestionant diligentment el projecte de les Basses del Terrisser, com en aquest, amb la tinent d’alcalde Carme Martínez, responsable del manteniment urbà i que hi dedica un esforç constant, hem parlat sovint d’aquests temes. I puc afirmar que coincidíem i coincidim en la gran majoria de coses. Fallen altres qüestions. L’alcalde ja en va esmentar alguna durant l’acte que he comentat...

Alguna cosa trontolla en la gestió de la via pública quan es tracta d’anècdotes com aquesta del Poblenou. Com va trontollar durant temps davant la denúncia reiterada que jo mateix feia sobre l’herbassar que es volia empassar el peu de la façana de l’antic convent dels Caputxins, per on entrava tota la gent que anava a l’auditori —finalment va ser desbrossat—; o quan he anat demanant què passava amb els arbres tallats de l’avinguda de Perpinyà; o quan s’intervindrà per substituir els dos plataners escanyolits que van reemplaçar els originals caiguts en el mític Forat de la Rambla.

Mireu, Figueres té un grapat de flors en el segell de Vila Florida. Té moltes zones verdes interessants i moltes altres que necessiten un impuls. Cert. Tot val diners i s’han de prioritzar actuacions. Ho tinc ben entès. També penso que, havent-hi entitats disposades a resoldre aquestes anècdotes aportant, al mateix temps, un benefici social —com seria el cas de la Fundació Altem, per exemple—, no acabo d’entendre que la zona verda del Poblenou tingui tantes germanes pertot arreu. Vinc, en part, d’una família de pagès i sé que, amb un bon cop d’aixada o un petit esforç amb un magall, les herbes salten que dona gust. La Figueres del dia a dia també és això.

Per cert, abans he dit que podia demostrar el que explico sobre la cruïlla en qüestió. Només m’ha calgut entrar a Google Maps i buscar imatges antigues.

Aquesta mateixa, de juliol del 2018, demostra que tot continua igual. Com la vida mateixa. Com trobo a faltar l’Emili Gispert, tu!

Subscriu-te per seguir llegint