¿Qué pone en tu DNI?

Els amants de la pilota hem pogut gaudir d’un campionat del món de futbol excessivament poblat d’equips pel meu gust, que ha anat gradualment evolucionant d’infumable a emocionant, fins a arribar a un desenllaç final a l’altura de les expectatives. Una competició amb victòria espanyola, la selecció que més ho ha merescut pel futbol vistós, coral i solidari desplegat durant aquest últim mes.

Un triomf que un cop més ha posat sobre la taula com poden canviar les coses amb el pas del temps. Si comparem la reacció popular que va suposar el primer mundial guanyat per Espanya ara fa setze anys amb la que hem tingut enguany, queda clar que res és igual. El catalanisme existent durant el primer decenni de l’actual segle, era bàsicament una reivindicació identitària arrelada en les tradicions i els costums nostrats, però inevitablement associada a la indignació del «català emprenyat», ciutadà contribuent tip d’un sistema fiscal que li feia la vida impossible, que convivia amb un espanyolisme més de perfil baix, potser un pèl acomplexat. La iconografia d’aquella època permetia veure senyeres i estelades compartint façanes amb rojigualdes amb toros i àguiles - o no - penjades als balcons.

"L’actualitat ens diu que el criteri d’espanyolització és el que ha triomfat. Aquell catalanisme defensiu va tenir els seus millors anys de glòria durant el decenni 2010-2020, que va ser quan la independència va capitalitzar el somni col·lectiu de molts catalans, tot just abans de caure en l’oblit"

Diria que quatre mundials després aquella plasticitat ha quedat desterrada: ja gairebé no es veuen banderes als edificis. Ni dels uns ni dels altres, que a vegades podien arribar a ser els mateixos, ja que no hi havia - ni hi ha actualment - cap incompatibilitat en ser independentista i seguidor de la selecció espanyola. No cal adduir una justificació especial, és suficient i està ben vist afirmar que mentre no tingui selecció pròpia, la més propera que tinc és la vermella, o bé que vaig amb Espanya perquè la seva columna vertebral i sistema de joc tenen origen a la Masia del Barça, per exemple.

L’actualitat ens diu que el criteri d’espanyolització és el que ha triomfat. Aquell catalanisme defensiu va tenir els seus millors anys de glòria durant el decenni 2010-2020, que va ser quan la independència va capitalitzar el somni col·lectiu de molts catalans, tot just abans de caure en l’oblit.

Avui ser espanyol «mola» i aquest espanyolisme modern ja no es nodreix únicament de catalans amb procedència d’altres zones espanyoles de fora de Catalunya o bé d’autòctons que «han canviat de camisa». Cal també afegir-hi un col·lectiu de segona generació d’immigrants, persones nascudes a Catalunya i que donen suport a la selecció espanyola com «pla B» després de veure caure la selecció d’origen del país dels seus pares. Aquí ja no estem parlant d’una disquisició nacionalista sobre si la terra on neixes hauria de dir-se Espanya, Catalunya o les dues coses.

La identificació en aquest cas es troba en les arrels familiars per l’Estat de naixença i nacionalitat dels progenitors. I ben segur que d’aquest fet en podríem extreure conclusions socials més enllà del futbol.