La roja

Quan, a principis del segle passat, es dissenyaven estratègies destinades a deixar un llegat capaç d’esborrar qualsevol rastre de catalanitat, difícilment ningú hauria imaginat que un dels instruments més eficaços per aconseguir aquest objectiu acabaria sent un equip de futbol: la selecció espanyola.

Potser s’haurien pogut estalviar moltes altres actuacions. Les grans onades migratòries que van portar milions de persones del sud de la península a Catalunya, empeses per la necessitat de trobar una vida millor; la frase aquella del dictador: «lo he dejado todo atado y bien atado»,la prohibició de parlar i estudiar en català; la persecució i empresonament de catalanistes pel simple fet de defensar els interessos del seu país; o fins i tot les càrregues policials que molts independentistes vam patir aquell Primer d’Octubre. Tot això, vist amb la perspectiva del temps, gairebé sembla innecessari davant del poder d’un fenomen com el futbol.

El futbol ho pot gairebé tot. Veure com una bona part dels nostres joves -fills, nets i nebots, que són el planter del futur- s’identifiquen sense complexos amb la selecció espanyola; veure com moltes persones nascudes a Catalunya, però descendents de famílies arribades d’altres indrets de l’Estat, així com nous immigrants que han fet de Catalunya casa seva, s’incorporen amb naturalitat a aquest sentiment d’espanyolitat mentre ignoren qualsevol expressió de catalanitat, em porta inevitablement a una reflexió. Potser nosaltres, els catalans, no hem sabut transmetre prou bé el valor de la nostra identitat. O potser aquells que han defensat durant dècades una Espanya única, unida i indivisible han fet la seva feina amb una eficàcia extraordinària gràcies sobretot a tenir el control d’un estat amb totes les estructures preparades per assolir aquest objectiu.

Em dol comprovar com una part important dels mitjans de comunicació catalans i també de la societat catalana viu aquests triomfs com si fossin propis. Sense cap mena de recança, molts compren la samarreta vermella i celebren les victòries al crit de «¡Viva España!», oblidant que aquesta mateixa selecció representa un Estat que impedeix que Catalunya pugui competir internacionalment amb selecció pròpia.

Veig gent gran, coneguts, amics, fills d’amics meus, amics dels meus fills i molts catalans fills de la immigració celebrant aquestes victòries amb un entusiasme que em costa d’entendre. Celebren, conscientment o no, el triomf d’un símbol que representa un projecte polític que sempre ha negat la possibilitat que Catalunya sigui reconeguda com una nació amb identitat, llengua i representació esportiva pròpies.

No pretenc dir a ningú què ha de sentir ni quin equip ha d’animar. Cadascú és lliure de viure el futbol com vulgui. Però també crec que és legítim preguntar-se fins a quin punt l’esport, convertit en espectacle de masses, ha acabat esdevenint una de les eines més potents de construcció d’una identitat col·lectiva. I, si això és així, potser cal reflexionar sobre per què tanta gent que viu i treballa a Catalunya, acaben fent seva una selecció que, més enllà dels resultats esportius, representa un Estat que continua negant a Catalunya el dret de competir amb els seus propis colors.