Què passa amb les treballadores de Benestar Social de Figueres? Escoltar també és governar

Hi ha conflictes que expliquen, millor que cap discurs, quin model de ciutat tenim i quin necessitem. El personal de Benestar Social de l’Ajuntament de Figueres reclama que se’ls apliqui la valoració de llocs de treball aprovada l’any 2012, ja implementada a pràcticament tota la plantilla municipal. Catorze anys després, encara esperen. No parlem d’un tecnicisme: dins d’un ajuntament no hi pot haver treballadors de primera i de segona, i que un servei concret en quedi exclòs any rere any no es pot justificar.

Si una revisió s’ha aplicat a pràcticament tota la plantilla, no s’entén -ni es pot justificar- que un servei concret en quedi exclòs any rere any. La igualtat de tracte dins de la mateixa casa no és una aspiració: és una obligació de qui governa. I no és una pregunta menor que aquest greuge recaigui, precisament, sobre un servei altament feminitzat. Quan les mateixes treballadores es pregunten en veu alta si aquí hi té alguna cosa a veure el fet de ser un equip format sobretot per dones, l’administració no es pot limitar a arronsar les espatlles: ha de donar una resposta.

Els serveis socials són la primera línia de la ciutat. Són qui sosté les situacions de vulnerabilitat, qui conté els conflictes abans que esclatin, qui teixeix la cohesió en una Figueres amb una realitat social complexa i una demanda d’atenció que no para de créixer. Fan una feina imprescindible i sovint invisible. Reconèixer-los unes condicions laborals justes no és una concessió més: és una qüestió de dignitat professional, d’igualtat de tracte i, en el fons, de coherència amb el que un ajuntament diu que defensa.

El més preocupant no és només el retard, sinó la manca de diàleg real. Durant tres anys la plantilla ha esgotat totes les vies -reunions, audiències, instàncies- i només ha rebut silenci o ajornament. En l’última taula de negociació, encara, se’ls va arribar a condicionar la millora actual a la renúncia de les reclamacions històriques que legítimament havien presentat per demanar l’aplicació de la valoració de 2012. El mateix govern reconeix la necessitat d’apujar el sou -no només per aquesta valoració, sinó també pel plus de perillositat de 2026- i converteix aquest reconeixement en moneda de canvi perquè el personal renunciï a drets que legítimament li corresponen. És això el que la plantilla denuncia com una coacció en la negociació, i el que elles mateixes no dubten a anomenar xantatge.

Governar no és només gestionar expedients: és fer-se present quan les coses es compliquen i assumir que la responsabilitat institucional no es delega. Aquí el debat deixa de ser laboral i passa a ser de model de ciutat: o s’entenen els serveis públics com el moll de l’os d’una ciutat cohesionada, o es governa administrant el dia a dia i confiant que el temps dissolgui els problemes incòmodes. La diferència no és de to: és de projecte.

Ho dic amb respecte per una plantilla que ha portat la seva reivindicació fins al Síndic de Greuges perquè no li quedava altre camí, i amb la convicció que el conflicte encara té solució: si l’equip de govern deixa de banda els condicionants i s’asseu a resoldre’l amb calendari i voluntat real. Figueres es mereix uns serveis socials forts i ben tractats. Catorze anys d’espera ja són massa: és hora de tancar-los amb una solució justa, no amb una altra promesa.