Enyorats peatges de l’AP-7

Excepte una majoria de polítics i clans afins, uns perquè no deuen saber conduir i d’altres perquè fa mitja vida que tenen xòfer, la decisió d’aixecar els peatges de l’AP-7 –entre altres autopistes– una vegada acabada la concessió va ser considerada un greu error per part de qualsevol alfabet que s’hagués interessat en les conseqüències d’aquella decisió. Per dues raons principals: econòmiques i de seguretat. El populisme mal entès té aquestes coses. Van vendre que seria gratis quan al final el cost acaba sent més alt, tot i que no es vegi directament. Amb un agreujant: qui no utilitza l’autopista també la finança pagant impostos.

De la nit al dia, l’AP-7 es va convertir en un martiri per a qualsevol conductor. Una via lenta i insegura, ocupada per camions al carril dret que, quan s’avancen entre si, col·lapsen la circulació i generen constants colls d’ampolla que afecten fins i tot el carril d’avançar de l’esquerra. L’entrada en massa d’aquests camions, que abans utilitzaven l’N-2 per estalviar, afecta també el pis de les vies, convertit en algunes zones en una constant infinitat de sots destrossarrodes, cada vegada més similar a qualsevol de les autovies nacionals que estàvem acostumats a patir.

Es van aixecar els peatges de l’AP-7 des de la Jonquera fins a Alacant sense que s’hagués pensat en plantejaments diferents i sense que s’hagués tancat encara el corredor ferroviari mediterrani. Les sis províncies que cobreixen aquest tram sumen 13,2 milions d’habitants i el trànsit mitjà diari és de 60.000 vehicles (transport pesat inclòs), que van dels 160.000 vehicles de la zona més congestionada a la zona de Barcelona/Vallès als 32.000 de l’àrea metropolitana alacantina.

Ara que fins i tot el president de la Generalitat considera que aixecar els peatges "potser" va ser una equivocació durant la seva compareixença al Parlament, n’hi hauria prou de deixar de penedir-se’n i començar a pensar en solucions per a l’AP-7. La més lògica, que afectaria tot el territori espanyol, seria establir un tipus de pagament per ús comú. Es pot dir eurovinyeta o espavinyeta i les seves quotes podrien ser diferents, fins i tot depenent del tipus de vehicle i la seva nacionalitat. El que no té sentit ni és de justícia és que calgui pagar en travessar la frontera amb França i no a Espanya. Per als transportistes internacionals, conduir per gran part de la Península és una ganga. La tecnologia permet avui qualsevol fórmula per generar múltiples tarifes.

Una altra opció és crear vies alternatives, fins i tot amb el risc que suposa de trinxar excessivament el territori. L’N-2 té possibilitat de ser una alternativa en alguns punts, tot i que en d’altres el seu traçat en paral·lel a la costa impedeix desdoblaments més efectius. Mentrestant, continuarem a l’espera que en algun moment, al llarg dels pròxims cent anys, hagi desaparegut el transport per carretera de camions gràcies al fet que totes les mercaderies aniran en ferrocarril o que apareguin noves tecnologies de mobilitat interurbana menys contaminants, segures i justes.

Subscriu-te per seguir llegint