2007-2008: Quiròfan, oposició municipal al govern de Santi Vila i present al Congrés dels Diputats

Als primers mesos a l’ajuntament ja s’estava cuinant privadament allò que més endavant es concretaria per escrit: de les dues faccions del PSC, havia triomfat la partidària del pacte amb CiU. Els gestos de l’estiu eren significatius, sobretot en la renovació de càrrecs d’organismes en què l’ajuntament tenia representació. Especialment reveladora la designació d’un regidor socialista a la Junta del Patronat de l’Hospital, obviant la tradició que havia inaugurat Joan Armangué de nomenar el cap de l’oposició. Així, amb l’argument que "a l’oposició s’hi passa molt fred" (Pere Casellas dixit), a mitjan setembre es va signar el pacte entre CiU i PSC, que acabaria en un tripartit, en entrar-hi també el regidor d’IC-V, Richard Elelman. La primera decisió transcendent del nou govern va ser aprovar les dedicacions dels regidors. Veníem de dues dedicacions a l’etapa Armangué i ara, dels 13 regidors de l’equip de govern, 8 en percebrien alguna: exclusiva i/o parcial. Ens vam quedar sols votant en contra d’unes retribucions que suposaven mig milió d’euros.

En aquells moments, jo veia el pacte com una continuïtat de l’etapa Armangué, però en part em vaig equivocar: no vaig valorar prou la capacitat de maniobra i de canvi d’opinió sense miraments que caracteritzaria l’evolució política de Santi Vila, el nou alcalde. Sempre m’havia comentat que l’independentisme no era "modern", però les circumstàncies el van portar a ser conseller en un govern sobiranista, que li va provocar maldecaps (pintures de Sixena) però també un modus vivendi a l’empresa privada com a gestor. Avui dia (juny de 2026) políticament viu a l’òrbita del Govern del PSC, i -lògicament- li toca avalar el candidat a l’alcaldia de Figueres... del PSC (Javi Martín).

Retornem a l’estiu de 2007. Santi Vila va començar a desmarcar-se del projecte de l’Avinguda Nova Estació: va rebaixar l’ambició del Pla que li havia costat el càrrec a Joan Armangué. Per evitar l’enderroc de cases, va plantejar un nou vial que passaria per darrere dels habitatges. Una proposta que la premsa local va qualificar de "molt similar a la que havien presentat en el mandat anterior grups com ERC i ICV". Senyal que no havíem anat tan errats en la duríssima oposició al pla.

Mentrestant, el juny de 2007, acabava el curs escolar. Jo havia encarat les vacances d’estiu il·lusionat amb la docència: fracassada l’aposta per l’alcaldia, impartir classe havia de ser el millor analgèsic possible. Però el retorn quedaria frustrat. Ho relataré amb detalls, perquè vaig rebre de la vida unes quantes lliçons.

Després d’una audiometria aparentment rutinària, la crua realitat, comunicada pel Dr. Viladot (DEP): "Tens uns meningiomes molt inflamats i caldrà operar-te sense demora". Començava una carrera contra el rellotge cap a una craniotomia urgent. Qui m’operaria? On? Molta gent -familiars, pares d’alumnes, etc.- es bolcava a posar noms d’eminències sobre la taula. Al final em va convèncer una neuròloga de l’Hospital de Figueres, la Dra Olga Carmona, amb un argument simple però atractiu: havia de prioritzar un neurocirurgià que en practiqués centenars al cap de l’any... abans que un altre amb més renom però amb menys experiència en craniotomies. El dia 9 d’octubre de 2007, em va operar el Doctor Secundino Martín, cap de neurocirurgia de l’Hospital Trueta, amb el qual vàrem acabar conreant una llarga i sòlida amistat, en bona part fruit (suposo) de les vegades que em va haver de suportar com a pacient: jo era molt preguntaire...

Complicacions i decepcions

Havia llegit que la majoria dels meningiomes acostumen a ser benignes. I, si s’operen a temps, recuperes la vida quotidiana amb normalitat. Però desgraciadament, jo no vaig evolucionar així. Quan tot just portava tres dies a casa, em truquen per donar-me la primera de moltes males notícies: jo "no" formava part de l’estadística majoritària i els meus meningiomes eren atípics, sinònim de malignes. S’obrien dues possibilitats: fer o no fer radioteràpia (i continuar fent controls cada sis mesos i esperar l’evolució dels tumors). I jo havia de triar. Mai no m’havia plantejat, als 53 anys, haver de prendre una decisió de l’àmbit dels metges. Em vaig inclinar, conservadorament, per l’opinió del neurocirurgià que m’havia operat: "Si he de tornar a obrir un crani, jo prefereixo que no hagi estat cremat".

Amb aquest dilema, vaig assumir que la medicina es mou en el món dels percentatges i la implicació dels pacients. La situació es va complicar amb una infecció agafada al quiròfan (ara sé que és més habitual del que imaginava). Infinitat de visites a urgències del Trueta: amb el cap com una pilota, ple de líquid, que l’equip de neurocirurgia extreia amb suma prudència amb una agulla (Jo no mirava).

No oblido tampoc l’acti­tud mise­ra­ble d’una persona notable del partit a Figueres que, tot just quinze dies després de l’operació, em va visitar a l’hospital... per demanar-me -quina barra!- que activés el relleu polític municipal. M’hi vaig negar en rodó, per bé que vaig delegar en Mireia Mata les funcions de portaveu del grup municipal.

Campanya electoral al Congrés

A finals d’octubre, les formacions polítiques ja preparaven la campanya de les eleccions generals del març de 2008. Els partits anaven valorant els possibles candidats. Jo ja tenia prou cabòries amb els problemes mèdics i em va sorprendre que ERC em fes la proposta d’encapçalar novament la llista. El context (tripartit a la Generalitat) no era ben valorat per la ciutadania i era evident que no es repetiria el panorama de 2004 (dos diputats per Girona i vuit en el conjunt de Catalunya). A més, jo no acabava d’estar del tot recuperat de les seqüeles de l’operació.

Legítimament, l’altre diputat -Joan Puig- va reclamar encapçalar la llista. Reconec que jo vaig advertir ERC que només podia aportar el fet d’haver-me sacrificat pel partit -renunciant a l’escó- a la recerca de l’alcaldia. Si consideraven que no era suficient, que no m’obliguessin a presentar-me: de mèrits parlamentaris, en Joan Puig en tenia quantitativament molts més. ERC, però, va insistir en el perfil del candidat: segons havia dit públicament en Joan Puigcercós, jo a Madrid era conegut com a El serio; mentre que en Joan Puig havia fet molt de soroll mediàtic: especialment, en l’assumpte de la piscina privada de Pedro J Ramírez en zona de domini marítim pública. I opinaven que un perfil moderat podia salvar l’escó.

Primàries, però no ben bé

Es van celebrar unes primàries, però amb regles del joc que avui no serien ben vistes: escollia l’executiva del partit a Girona, que em va designar després d’una votació. En Joan Puig era de Blanes i la seva secció local es va queixar per escrit sense èxit. Finalment, la fidelitat al partit (encara hi milita) va impulsar-lo a acceptar ser el número dos, conscient que era una quimera pensar en repetir resultats. Reconec i admiro la seva total implicació en la campanya; però, tal i com preveien els sondejos, el dia 9 de març de 2008 ens vam clavar una patacada històrica: de 8 diputats a 3. Dos a Barcelona (Joan Ridao i Joan Tardà) i jo a Girona. Això sí, les comarques gironines van tornar a ser l’única circumscripció del Principat on el PP no obtenia diputat: 3 del PSC, 2 de CiU i 1 d’ERC. Precisament, com que la situació era clara (el sisè diputat, seria per al PP o per a ERC), vam centrar la campanya a captar el vot útil dels que no votarien el PP. El recompte va ser un frec a frec entre ERC i PP. De més de 300.000 vots emesos, menys de 3.000 ens el van atorgar: 40.722 del PP, 44.030 per a ERC. Un marge ben escàs: l’1% dels vots.

Escarmentat de les eleccions municipals de 2007 (pocs dies abans un amic meu encara no s’havia assabentat que jo ja no era "a Madrid"), vaig començar la legislatura amb la determinació ferma que passés el que passés a l’ajuntament, jo mantindria l’escó. Era admetre que ser alcalde ja quedava fora del meu abast: aquesta convicció és a la base de moltes decisions futures en el consistori.

Subscriu-te per seguir llegint