Els Mundials

La vida passa ràpida com un sospir i no sé què ho fa, que cada quatre anys, gran part de la població es queda enganxada a la tele per veure els mundials de futbol. Hi ha persones que compten la seva vida per mundials, capaços de recordar les seves pròpies batalles vitals associant-les a les gestes d’uns jugadors del futbol.

I sense una selecció catalana que els representi, els aficionats a la pilota de casa nostra dipositen les seves esperances o simpaties en el combinat d’un país. Sigui per raó de sentiment, d’identitat, de residència, o pel simple fet que gran part dels jugadors són catalans i del Barça, val a dir que la majoria de la gent va amb Espanya.

En aquesta ocasió, amb un ànim recaptatori sense precedents, la FIFA ha donat cabuda en la primera fase de la competició a una gran quantitat de seleccions de futbol, la majoria de les quals podríem afirmar que són de tot menys competitives. És obvi que la qüestió primordial és fer caixa sigui com sigui. Això provoca que els partits de les primeres setmanes de torneig discorrin absents d’emoció, siguin d’una pèssima qualitat i perquè no dir-ho, avorridíssims.

"I sense una selecció catalana que els representi, els aficionats a la pilota de casa nostra dipositen les seves esperances o simpaties en el combinat d’un país. Sigui per raó de sentiment, d’identitat, de residència, o pel simple fet que gran part dels jugadors són catalans i del Barça, val a dir que la majoria de la gent va amb Espanya"

A més, els capitostos de la cosa han convertit el futbol en un esport de quatre parts, a còpia de fer pauses d’hidratació impostades per generar més drets de publicitat. Això es fa sota el pretext de les elevades temperatures a les quals es veuen obligats a jugar els futbolistes. Aquesta excusa és en gran part macarrònica, però no dir falsa, ja que molts dels partits se celebren a estadis tancats i climatitzats.

Amb aquest panorama, als aficionats al futbol no ens queda altre remei que deixar passar les setmanes. Hem d’esperar que avancin els mundials i començar a gaudir de l’espectacle quan arribin de les eliminatòries posteriors a la fase de grups, on les seleccions favorites, juntament amb aquelles que puguin ser revelacions de la competició —sempre n’hi ha alguna— s’enfrontaran entre elles en duels en els quals la que perdi quedarà eliminada.

Mentrestant allò arriba, ens caldrà tenir més paciència que en Job, aguantar partits sense emoció, la majoria d’ells horrorosos i abominables fins que arribi l’hora de la veritat.

Tot plegat em porta a pensar en l’important factor d’enganxament psicològic que deu tenir el futbol. Més d’un segle i mig després de la seva invenció, encara és l’esport rei i no en sé massa bé la causa. Pot ser perquè qui més qui menys hi ha jugat, qui sap si per tradició familiar i de país, tal volta perquè ens hem acostumat a ell, però no deixa de ser estrany que un esport on passen molt poquetes coses al cap dels noranta minuts —si el comparem amb el bàsquet o l’handbol per exemple—, encara capti l’atenció massiva de la humanitat, molt per sobre d’altres disciplines esportives sobradament més dinàmiques. Perquè després diguin que la gent necessitem continus imputs motivacionals per mantenir l’atenció sobre les coses!