Mascotes de família

A casa hi ha dos animals de companyia i uns quants humans al seu servei. Ho dic amb ironia, però també amb coneixement de causa: qui té mascota sap que no és una relació decorativa. Entra per la porta com un gos, un gat o una altra bestiola i, al cap de pocs dies, ja té horaris, manies, espai al sofà i una mirada capaç de guanyar qualsevol discussió.

És un fenomen creixent. A Espanya hi ha més de quinze milions d’animals de companyia registrats i el nombre ha crescut un 14% des del 2021. La dada no és casual: la família ha canviat. Avui moltes llars són una parella i la mascota, o una persona i la mascota. L’INE confirma que els habitatges d’una sola persona ja representen més d’una quarta part de les llars. Els animals no substitueixen res, però acompanyen molt.

Ara bé una cosa és tenir animals i una altra, tenir-ne cura. I aquí convé dir les coses clares, encara que algú s’ofengui. Estimar una mascota no és posar-li nom ni comprar-li un collaret. És portar-la al veterinari, educar-la i entendre que forma part de la convivència pública.

Això vol dir que la mascota ha d’aprendre a fer caca on toca i que l’humà, diuen que animal superior, l’ha de recollir. Els carrers i els jardins no són una extensió del menjador de casa. I, sobretot els animals no en tenen cap culpa. La culpa és nostra quan confonem afecte amb deixadesa.

Les mascotes han entrat a la família. Perfecte. Però si volem que la societat les accepti amb naturalitat, també hem d’assumir la responsabilitat que comporten. Estimar-les és fer-se’n càrrec. I això també vol dir no deixar rastre.