Quan més els necessiten, els deixem sols

Cada mes de juny els titulars s’omplen de les notes de les PAU, dels percentatges d’aprovats i dels alumnes amb les millors qualificacions. Celebrem l’excel·lència, però gairebé ningú es pregunta què hi ha darrere d’aquests resultats ni quins suports han fet possible que molts joves arribin fins aquí.

Només les famílies que han necessitat el servei de psicopedagogia dels instituts saben el paper fonamental que tenen aquests professionals. Per a la resta, sovint són una figura invisible. Però darrere de moltes històries de superació hi ha hores d’acompanyament, orientació, escolta i treball conjunt amb tutors i famílies.

Al nostre institut, l’INS El Pedró, dues psicopedagogues donen suport a prop de 600 alumnes d’ESO. Una ràtio que, per si sola, ja posa de manifest la manca de recursos. Tot i això, amb professionalitat i compromís, aconsegueixen ser una peça clau perquè molts adolescents superin dificultats acadèmiques, emocionals o personals i puguin construir un projecte de futur.

La paradoxa arriba quan aquests mateixos alumnes accedeixen a Batxillerat. De cop i volta, aquest suport desapareix.

És difícil d’entendre. Precisament quan augmenta la pressió acadèmica, quan apareixen les angoixes pel futur, quan molts adolescents continuen necessitant orientació i suport emocional, el sistema els diu que aquesta figura ja no existeix.

La meva filla ha pogut superar amb èxit l’ESO gràcies, en bona part, a aquest acompanyament. Avui afronta el Batxillerat amb il·lusió i ganes de continuar estudiant, però també amb la incertesa de saber que, si torna a necessitar ajuda, ja no la tindrà disponible dins del centre.

No es tracta de privilegis. Es tracta d’igualtat d’oportunitats. Es tracta d’entendre que l’èxit educatiu no depèn només de l’esforç individual, sinó també dels recursos que una societat decideix posar al servei dels seus joves.

Invertim milions en parlar d’excel·lència educativa, però continuem infradotant serveis essencials que poden marcar la diferència entre l’abandonament i la continuïtat, entre el fracàs i l’èxit, entre sentir-se sol o sentir-se acompanyat.

Cal ampliar les plantilles de psicopedagogia als instituts i garantir la seva presència també a Batxillerat. No podem construir un sistema educatiu que acompanya els adolescents fins als 16 anys i els deixa sols just quan afronten alguns dels reptes més importants de la seva vida.

Potser les notes de les PAU també serien una mica diferents si parléssim més dels recursos que les fan possibles.

Si tots coincidim que la salut mental dels adolescents és una prioritat, per què el sistema elimina precisament els suports que els han ajudat a arribar fins aquí?