L’altra mirada de Lluís Roura

L’Escala ha tingut, al llarg del darrer segle i mig, la sort de ser mirada per ulls privilegiats. No és poca cosa. Hi ha pobles que passen per la història sense deixar prou rastre visual del que han estat, i n’hi ha d’altres que, gràcies a fotògrafs, pintors, cronistes i arxius, han pogut conservar no només la imatge física d’un temps, sinó també la seva ànima. L’Escala forma part d’aquest segon grup.

Josep Esquirol va fixar una Escala marinera, popular i fonda, amb una força documental que encara avui ens ajuda a entendre d’on venim. Vernon Richards ens va deixar un llegat antropològic de categoria. Jacques Leonard hi va aportar una mirada sensible i moderna, capaç de convertir la quotidianitat en memòria. Miquel Bataller i Basili Gironès també han contribuït a engruixir aquest llegat visual, cadascun des del seu temps i amb el seu propi llenguatge.

Però la mirada sobre l’Escala no ha estat només fotogràfica. També ha estat pictòrica. Joan Massanet en va fer matèria artística, per exemple, i Lluís Roura ha convertit la seva trajectòria de maduresa en un diàleg constant entre el paisatge, la llum, la pintura i la fotografia. En el seu cas, la càmera no és només una eina per capturar un instant, sinó una prolongació natural de la seva sensibilitat pictòrica. Roura fotografia com qui pinta: buscant atmosferes, silencis, cels canviants i aquella vibració del paisatge que sovint passa desapercebuda.

La seva presència constant a El Temps de TV3, amb fotografies meteorològiques testimonials, l’ha convertit també en un observador quotidià del país. Però la seva aportació va més enllà de la imatge amable d’un cel espectacular. És una forma de perseverança: mirar cada dia, esperar la llum adequada, entendre el territori i saber compartir-lo. I jo estic ben content de ser amic seu i de poder dir-ho.

Subscriu-te per seguir llegint