Del Pozo, un savi al servei del bé comú

Joan Manuel del Pozo va néixer a La Roda de Andalucía l’any 1948. Com ell mateix acostuma a recordar, només hi va romandre durant els quaranta dies de la tradicional "quarantena" que la seva mare va complir després del part. Posteriorment, va viure a Ribes de Freser fins als dos anys i després a Ripoll. Amb deu anys va iniciar els estudis com a intern a Vic, on va romandre fins als disset anys, i més tard a Comillas (Cantàbria), fins als vint. Va completar la seva formació a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar en Filosofia.

L’any 1977 marca l’arribada de Joan Manuel del Pozo a Figueres per exercir com a professor de Filosofia a l’Institut Ramon Muntaner. Hi va impartir docència durant tres cursos acadèmics (1977-1978, 1978-1979 i 1979-1980). Posteriorment, va completar dos cursos més a l’Institut Alexandre Deulofeu (1980-1981 i 1981-1982). Poc després d’iniciar el curs 1982-1983, va demanar una excedència en ser elegit diputat al Congrés dels Diputats a les eleccions generals de l’octubre de 1982.

Va residir a Figueres fins a l’any 1992. Tot i que el seu càrrec de diputat li impedia exercir la docència als instituts, l’any 1987 va començar a impartir classes a la Universitat de Girona, una activitat compatible amb la seva representació parlamentària sempre que la realitzés sense percebre remuneració.

Els quinze anys de residència figuerenca li van deixar un record especialment positiu. A Figueres hi van néixer les seves dues filles, Marta i Helena, i la seva tasca docent, juntament amb la seva proximitat a la societat figuerenca i empordanesa, li van fer guanyar ràpidament l’estima, l’afecte i la consideració de la ciutadania, un reconeixement que encara avui conserva.

"La seva personalitat conciliadora i la seva capacitat de lideratge van ser decisives per redreçar el PSC de Figueres i consolidar un projecte que recuperaria l’alcaldia a les eleccions municipals de 1995"

Tanmateix, també hi va viure moments difícils, especialment els derivats de la convulsa situació del socialisme figuerenc durant els primers anys de la democràcia municipal. La seva personalitat conciliadora i la seva capacitat de lideratge van ser decisives per redreçar el PSC de Figueres i consolidar un projecte que recuperaria l’alcaldia a les eleccions municipals de 1995, setze anys després dels primers comicis democràtics.

L’any 1992 es va traslladar a viure a Girona amb la seva família. Aquesta decisió va respondre, en part, a la voluntat de no participar directament en la política municipal figuerenca. Tot i ser el candidat indiscutible del socialisme local a l’alcaldia, mai no va acceptar aquesta responsabilitat.

És considerat un dels polítics i pensadors catalans més rellevants de les darreres dècades, tant per la seva qualitat humana com per la seva solidesa intel·lectual, i gaudeix d’un gran prestigi en els àmbits acadèmic, cultural, educatiu i polític.

La seva trajectòria professional és extensa i brillant. És professor titular de Filosofia de la Universitat de Girona des de 1987 i professor emèrit des de la seva jubilació. Ha estat conseller del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2008-2012), diputat al Parlament de Catalunya (2006-2008), conseller d’Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya l’any 2006 i tinent d’alcalde de Presidència i Educació de l’Ajuntament de Girona entre 1995 i 2006.

També ha estat coordinador del Pacte Nacional per l’Educació de Catalunya en l’àmbit de la corresponsabilitat dels ajuntaments (2005-2006), membre del Consell Escolar de Catalunya i president de la seva Comissió de Programació, així com membre de l’Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària des de 2004, del qual en va ser director entre 2013 i 2018. Va ser redactor i ponent de la reforma de la Carta de Ciutats Educadores aprovada al Congrés de Gènova de 2004. A la Universitat de Girona ha ocupat, entre d’altres, els càrrecs de vicerector de Recerca i Transferència del Coneixement (2000-2002) i síndic (2014-2022). Des de l’octubre de 2024 és president del Consell d’Educació de Catalunya.

Va ser diputat del PSC al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Girona entre 1982 i 1996. Durant aquesta etapa va presidir la Comissió d’Estudi de les Sectes a Espanya (1988-1989), va ser portaveu de la Comissió Mixta Congrés-Senat d’Investigació Científica i Desenvolupament Tecnològic (1989-1996) i ponent de diversos projectes de llei relacionats amb els drets fonamentals i les llibertats públiques a la Comissió Constitucional, així com de diversos treballs parlamentaris sobre llibertat d’expressió, clàusula de consciència i secret professional dels periodistes.

"Un nomenament que representa un missatge clar sobre la necessitat de connectar el coneixement aplicat i tecnològic amb el pensament humanista i la filosofia clàssica"

Com a conseller d’Educació, va coincidir amb el període de major inversió educativa realitzada mai a Figueres, superior als 25 milions d’euros. Aquesta inversió va permetre, durant el curs 2006-2007, la creació de la nova Escola Carme Guasch, la posada en funcionament del nou Institut Olivar Gran i la reforma i ampliació de l’Escola Josep Pallach. Igualment, es van iniciar les obres de la nova Escola l’Amistat i de la reforma i ampliació de l’Institut Narcís Monturiol, i es va projectar la construcció de l’Escola Parc de les Aigües. Paral·lelament, es van planificar dues noves llars d’infants, al Poble Nou i a la Marca de l’Ham-Vilatenim, mitjançant convenis de finançament amb la Generalitat de Catalunya, de les quals només una s’ha acabat materialitzant. Aquell període també va representar un important impuls per a la formació professional.

La seva recerca acadèmica s’ha centrat especialment en la figura de Ciceró, sobre la qual ha publicat diversos treballs. Ha traduït al català, per a la Fundació Bernat Metge, tres tractats filosòfics de l’autor llatí: De natura deorum, De re publica i Paradoxa Stoicorum. També ha traduït directament del llatí original l’obra clàssica del pensament polític Utopia, de Thomas More.

És autor de nombrosos llibres i articles, entre els quals destaca Educacionari, una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes, i Ciutats de valors, ciutats valuoses, un assaig sobre ètica urbana. Manté una intensa activitat com a conferenciant tant a Catalunya com a diversos països, abordant qüestions relacionades amb l’educació, la filosofia, l’ètica i la política.

La seva trajectòria acadèmica i intel·lectual ha rebut un nou i merescut reconeixement el 12 de juny passat, quan va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya. Un nomenament que representa un missatge clar sobre la necessitat de connectar el coneixement aplicat i tecnològic amb el pensament humanista i la filosofia clàssica. És el reconeixement d’una vida dedicada a posar la reflexió, l’educació i l’ètica al servei de la societat.

Aquest honor sintetitza una trajectòria exemplar construïda des de la docència, la universitat, la política i el compromís cívic, sempre guiada per la voluntat de contribuir al bé comú.