"Figueres és una capital oberta i liberal, més que Girona i, en certs aspectes, més que Perpinyà"

Figueres, la capital de l’Alt Empordà, és una capital oberta i liberal, més que Girona i, en certs aspectes, més que Perpinyà, la seva bessona a la Catalunya Nord, amb unes formes de vida acollidores i, en definitiva, integradores. Ens hi sentim còmodes, a Figueres, perquè tenim la sensació que és una capital que no té complexos històrics, socials, etc. Moltes vegades penso que la ciutat de Figueres seria un bon lloc on m’agradaria viure.

Ja fa algun temps que conec la capital. El primer descobriment de Catalunya va ser aquesta capital. En la meva correntia se’n produí per Figueres. Per arribar-hi vaig haver d’agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors se’n deia. La Rambla de Figueres fou el primer nucli urbà que van veure els meus ulls: l’Hotel París. Després fou el restaurant Can Roig, de la Rambla. Allà em donaven uns rogers a la brasa amb una picada d’all i julivert, i així moltes més coses.

Per mi sempre ha estat una de les artèries de la meva vida i, a part, un punt de referència per a escriptors i pintors. Recordo una vegada, fa uns deu anys, que vaig fer unes proves de pintura a Figueres i vaig tornar l’any següent per perfeccionar-me en aquell vell estudi. Després dels anys, la impressió s’ha mantingut en recordar aquell temps, en el seu aire enigmàtic tan personal, ple d’harmonia, ja que quan pinto un quadre, els seus colors, entre la terra ocre, el blau del cel i el verd de les plantes, són molt inspiradors, al més pur estil empordanès.

Penso que, quan un té una certa edat, ha d’elegir algun ofici. L’art intueix un ordre intern en el seu interior, en el que de veritat som, fins i tot en el que no veiem, i ho expressem mitjançant estímuls sensibles, perseguint una ànsia de bellesa, ja que quan una persona, davant d’un quadre, és capaç d’interpretar l’ombra de la seva intimitat, sembla que no hi hagi ningú més allà, entre la seva mirada i el quadre. Més que contemplar-lo, l’està sentint. Sense la seva mirada, l’obra queda muda.

Visca l’Empordà.