L’oncle Josep Maria

En record de Josep Maria Salvatella i Suñer (1937-2026).

El meu oncle era una mica més gran que el meu pare. Jo era una nena quan em van explicar que el tio Josep Maria era l’alcalde de Llançà. I no sabia ben bé què era això d’alcalde. Alguna cosa important, això sí. Tant, que m’arribava a pensar que tot el que passava a la vila era perquè ho decidia el meu oncle. Fixeu-vos si el feia omnipotent, que el responsabilitzava que en el mural de l’artista Rafael Borràs del xamfrà del carrer Gardissó hi aparegués una dona nua. I jo, amb aquell puritanisme infantil, pensava que havia estat una decisió escandalosament inapropiada.

De més gran vaig entendre que un alcalde no és qui fa que passi tot. I que, en canvi, en Josep Maria, abans de ser-ne, ja havia fet que passessin moltes coses. L’oncle era un home arrelat a Llançà, d'aquells que volien una vila viva, i en els anys del franquisme havia estat un dels principals dinamitzadors culturals, a través del teatre, amb el grup Llevant, sota l’aixopluc del Centre Cultural de la parròquia. En aquells anys va començar a treballar de mestre i després acabaria sent director de l’Escola Pompeu Fabra. I més endavant encara seria, alhora que alcalde, diputat al Parlament, cosa que jo tampoc sabia ben bé què era però també semblava important.

"Aquesta passió per les arrels, per mantenir vius els nostres pobles i ciutats, per fer que passin coses (no pas totes, però sí moltes!). I l’amor per les lletres catalanes. Tot això és el que em fa guardar un especial record pel meu oncle Josep Maria"

Molts anys després jo també vaig ser diputada i un cop allà, vaig voler consultar als serveis documentals del Parlament algunes de les intervencions del meu oncle que, entre altres coses, havia estat ponent en la llei que creava el Parc Natural de Cap de Creus.

Anys més tard, també vaig poder parlar amb en Josep Maria una mica més del meu pare, quan ell ja era mort. A banda de ser el seu cunyat, mon pare havia estat regidor a Llançà. No pas del partit d’en Josep Maria sinó de l’esquerra. Jo sento més afinitat ideològica amb el pare, però també veig com en Josep Maria era un home que estimava amb passió Llançà i l’Empordà i això ens uneix. Té uns versos que diuen «Primer que el combat foll de cada dia, primer que el guany i que la festa anyal, primer que tantes coses que ens separen, llançanencs, és Llançà!».

Aquesta passió per les arrels, per mantenir vius els nostres pobles i ciutats, per fer que passin coses (no pas totes, però sí moltes!). I l’amor per les lletres catalanes. Tot això és el que em fa guardar un especial record pel meu oncle Josep Maria. I segur que a ell li faria il·lusió saber que aquestes paraules en el seu record es publiquen aquí, a l’EMPORDÀ, on ell va escriure-hi cada setmana fins al gener d’aquest any. Serveixi també d’agraïment per tots els qui el llegíeu i per tots els qui, com ell, compartiu l’amor per Llançà i per l’Empordà.