Parlar català no és pecat

Em sento alleugerit. El bisbe de Lleida, Daniel Palau, ha aclarit que parlar en català no és pecat. Com a catòlic no practicant, trobo insòlita la polèmica sobre la llengua que utilitzarà el Papa a Catalunya. El fet que l’ús del català s’hagi convertit en un problema a administrar amb comptagotes obre una nova batalla amb un element que, més que separar, ens hauria d’unir.

Palau no ha estat l’únic. Altres bisbes catalans, entitats i partits han demanat que la llengua tingui una presència digna en la benedicció de la Torre de Jesús. Costa d’entendre que, en una basílica pensada per Gaudí, a Barcelona i davant del món, calgui reivindicar una obvietat. És clar que el català encara incomoda en alguns despatxos.

"El català continua sent una arma per a una part d’Espanya, fins i tot dins de Catalunya i en certs racons de l’Església"

Per això el cas és grotesc si recordem Gaudí. Catalanista, creient i tossut, va ser detingut l’Onze de Setembre de 1924 per adreçar-se en català a la policia quan anava a missa. També li van imposar una multa. Un segle després, que el temple que el món associa al seu nom necessiti fer equilibris perquè el català no sembli excessiu té un punt de sainet.

Per a mi, la catequesi va ser de les primeres preses de contacte amb el català escrit i llegit. A la Sagrada Família de Figueres, quan encara era a la plaça de l’Escorxador, hi vaig aprendre paraules, cançons i pregàries en català. I allà vaig passar de Carlus a Carles, que no és poca cosa.

El català continua sent una arma per a una part d’Espanya, fins i tot dins de Catalunya i en certs racons de l’Església. Diuen que Lleó XIV és sensible a la diversitat cultural. Per això espero que el Papa passi la selectivitat —arriba el dia de les PAU— i aprovi, amb nota, l’examen de llengua. Així sigui.