CDC, un llegat a l’aigüera

A un any vista de les municipals del 2027 hi ha decisions del passat que pesen. La dissolució de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), ara fa deu anys, n’és una. Sempre m’ha semblat una errada. Va ser incomprensible llançar a l’aigüera un llegat polític, municipal i social construït durant dècades.

Es va voler preservar un espai, però l’espai no s’ha salvat. S’ha fragmentat, s’ha dispersat i ha deixat orfes electors, també a l’Empordà, que no volien mirar enrere, però tampoc entenien que es renunciés a una manera de fer política arrelada al territori, a la gestió i al catalanisme pràctic. Als pobles, això es nota més: les sigles importen, però encara més la confiança, la proximitat i la feina feta.

"CDC tenia ombres, desgast i responsabilitats a assumir. Però una cosa és renovar-se i una altra dinamitar la pròpia casa. Els partits amb història han de saber corregir-se sense autodestruir-se"

Ara, fins i tot veus històriques de CDC ho miren amb distància crítica. Artur Mas admet que potser aquella decisió s’hauria pogut estalviar; Jordi Turull diu que mai no va compartir la idea de «matar el partit»; i Xavier Trias ha parlat de militància disgustada i d’orfandat. Confirmen que aquella operació, presentada com una refundació necessària, va deixar ferides profundes.

Al món es cometen moltes errades. En política, també. Però aquesta va desfer estructures, identitats i confiances. CDC tenia ombres, desgast i responsabilitats a assumir. Però una cosa és renovar-se i una altra dinamitar la pròpia casa. Els partits amb història han de saber corregir-se sense autodestruir-se.

Ja veurem què passa a les municipals del 2027. Els ajuntaments són on es comprova si un projecte té arrels. I l’espai convergent tornarà a posar a prova si ha reconstruït casa o si continua pagant el preu d’haver-la enderrocat massa de pressa.