La caiguda

Entre la sorpresa, la indignació i la tristor ens manegem els aficionats del Girona de futbol. No recordo haver viscut una temporada tan estranya: un inici erràtic que pràcticament condemnava l’equip, un segon terç de la competició restaurador i meritori que el feia apuntar cap a competicions europees, per finalitzar amb una infame ratxa de resultats que ha acabat amb els ossos del Girona CF a segona divisió.

I sap molt greu perquè, com ja s’ha comentat altres vegades en aquesta mateixa columna, era un privilegi poder gaudir de partits de primera divisió a mitja hora de casa i és rematadament difícil pujar de categoria, i si no que ho preguntin al Burgos, al Saragossa o al Màlaga, tres clubs de tres grans capitals espanyoles, amb anys de tradició a la primera categoria de futbol estatal, que fa temps que intenten aconseguir-ho sense èxit.

Cada any baixen tres equips i aquest any ens ha tocat a nosaltres. Hauria pogut ser la temporada passada, en la qual vam tenir l’aigua al coll fins a les darreres jornades i no va ser. Ves per on ha succeït aquest any. Gairebé impossible mantenir-se a l’elit si no tens un davanter que marqui gols. S’ha jugat i s’han creat ocasions de gol que no s’ha marcat. Hi ha qui diu que es va fer una mala planificació esportiva i segurament tenen raó, per bé que això no ho devien dir quan les coses anaven bé.

"Al Girona li passa com a tots ens passa a la vida, que està feta de bons i mals moments, es tracta de gaudir dels bons i d’intentar transitar pels dolents amb el mínim desgast possible!

És un fet poc controvertit que el Girona no tenia una plantilla per guanyar la lliga, però mirant els cromos dels jugadors un per un, no hi havia tan escassa qualitat com per baixar. Ara tot són laments, crítiques i diatribes, cap a l’entrenador madrileny que parla català i cap a la directiva que gestiona l’equip. Els mateixos que hi eren quan van pujar de segona l’última vegada, els mateixos que manaven quan fa una temporada es va jugar la Champions.

Entre tant desconcert i buscant una explicació a allò que ja no té solució, trobo escalf en les paraules del meu amic Jordi, qui tant o més fotut com jo em diu: «al Girona li passa com a tots ens passa a la vida, que està feta de bons i mals moments, es tracta de gaudir dels bons i d’intentar transitar pels dolents amb el mínim desgast possible». Paraules de resignació, tan lògiques com sàvies.

Deia el filòsof que el futbol és la cosa més important de les coses que no són importants a la vida. Per aquesta dosi de felicitat que dipositem en les coses secundàries, cadascú les seves, ens il·lusionem tant quan el nostre equip guanya i ens afectem tant quan passa el contrari. I aquest és el mateix motiu que ens ha de portar a agrair els bons moments que l’equip ens ha regalat aquests últims anys mentre cridem ben fort «Som-hi Girona».