"Quan l'excel·lència no compta: una reflexió sobre el sistema d'admissió a l'ESO"

Aquest curs, el nostre fill acaba l’etapa de Primària en un centre públic de Figueres; concretament, l’Escola Sant Pau, de la qual només tenim paraules d’agraïment, tant pel projecte educatiu com per tots i totes les mestres que l’han acompanyat en el seu creixement acadèmic i personal. Ho fa amb un expedient acadèmic excel·lent, amb el reconeixement dels seus mestres, amb una bona actitud, amb esforç i amb una barreja d’il·lusió i por per iniciar una nova etapa educativa a l’ESO.

Com qualsevol família, vam analitzar les opcions disponibles i vam presentar la preinscripció als centres educatius que consideràvem més adequats per al seu projecte educatiu i per al seu futur. Això, sense obviar la seva opinió, on els seus amics també eren part important en els centres escollits. La sorpresa ha estat majúscula quan hem comprovat que no ha obtingut plaça en cap de les tres primeres opcions escollides.

La pregunta és inevitable: què estem valorant com a societat?

A Figueres, la distribució actual de places fa que un 60% estiguin reservades per a alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), mentre que només un 40% corresponen a places ordinàries. Evidentment, ningú qüestiona que els alumnes amb necessitats especials mereixin recursos, suport i oportunitats. Seria injust i insensible fer-ho. Una societat justa ha de protegir aquells que necessiten més ajuda.

Però també és legítim preguntar-se si el sistema actual està generant una nova desigualtat educativa. On queda el reconeixement de l’esforç? On queda la valoració del compromís acadèmic? On queda la capacitat de les famílies per escollir el projecte educatiu que consideren més adequat per als seus fills?

El nostre fill no ha demanat privilegis. No ha demanat un tracte de favor. Ha fet exactament allò que durant anys li hem ensenyat que havia de fer: esforçar-se, treballar, respectar els altres, interessar-se pels estudis i assumir responsabilitats.

I avui descobreix que tot això no li ha aportat cap possibilitat addicional d’accedir al centre que desitjava.

El missatge que transmetem és preocupant. Si l’excel·lència acadèmica, el bon comportament i la constància no tenen cap tipus de reconeixement en els processos d’admissió, quin incentiu estem oferint als nostres joves? Quina cultura de l’esforç estem construint?

La inclusió és imprescindible. L’equitat és imprescindible. Però l’excel·lència també hauria de tenir un espai dins del sistema educatiu. No són conceptes incompatibles. Al contrari: una societat madura és aquella que sap ajudar qui ho necessita sense deixar de reconèixer qui s’esforça.

Potser ha arribat el moment d’obrir aquest debat educatiu sense por i sense prejudicis.

Perquè defensar la inclusió no hauria de significar ignorar el mèrit.

Perquè garantir oportunitats per a tothom no hauria de comportar que l’esforç deixés de tenir valor.

I perquè els nostres fills mereixen créixer en un país on se’ls continuï dient que treballar, esforçar-se i excel·lir val la pena.

Avui, sincerament, costa explicar-los que és així.

Un pare decebut.