Quan el sistema de protecció no protegeix, tampoc a l'Alt Empordà

No em trec del cap el que ha passat aquests últims dies a Figueres, on un nou cas de violència masclista ens ha tornat a glaçar l’ànima i la consciència. I parlo en plural perquè crec que cada crim masclista representa, d’alguna manera, un fracàs col·lectiu del sistema del qual tots formem part. La víctima va denunciar, va demanar ajuda alertant de la situació que vivia i, tot i així, les escletxes del sistema de protecció van permetre les pitjors conseqüències.

Aquest crim torna a posar sobre la taula una qüestió incòmoda però necessària: moltes de les problemàtiques socials que travessem no són fets aïllats ni casualitats individuals. Tenen una arrel estructural i profunda. I això significa que no n’hi ha prou amb actuar només quan la tragèdia ja ha esclatat.

Una mirada sistèmica

Necessitem una mirada sistèmica, capaç d’entendre tota la complexitat que hi ha darrere de determinades situacions de vulnerabilitat. Aquí pren sentit un concepte del qual s’ha parlat molt aquests últims anys: la "interseccionalitat". Pot semblar un terme acadèmic, però descriu una realitat molt simple: hi ha persones que acumulen diferents factors de discriminació o vulnerabilitat alhora. No és el mateix ser dona que ser dona i viure en precarietat. No és el mateix ser una dona trans amb xarxa de suport que viure des de la soledat i la marginalitat. I això importa perquè les desigualtats no actuen per separat. Es creuen, s’alimenten i multipliquen les dificultats. La pobresa afecta la salut mental. La discriminació afecta l’accés a l’habitatge i a la feina. La precarietat incrementa la dependència emocional i econòmica. I tot això pot acabar generant contextos de vulnerabilitat extrema on les víctimes, especialment les dones, tenen menys eines i menys protecció real.

Aquesta reflexió també ens interpel·la com a comarca. A l’Alt Empordà, i també a Roses, encara costa incorporar una mirada realment comunitària i preventiva sobre la violència masclista. Continuem reaccionant molt quan passa una tragèdia, però costa més construir espais de proximitat, xarxa i prevenció sostinguts en el temps. Potser aquí també tenim pendent una reflexió profunda com a territori i com a poble. Ens interpel·la.

Subscriu-te per seguir llegint