Maig de 2007: Resultats electorals millors, però encara insuficients per a governar a Figueres

Des de mig abans de les eleccions del mes de maig de 2007, ja es veia clar que el PSC d’Armangué no trobaria aliats externs per a conservar l’alcaldia. A més, des de feia temps era ben coneguda la discrepància interna entre l’alcalde i el primer secretari de l’agrupació local, el també regidor Pere Casellas. Recordo que algun socialista de pes a l’executiva local m’havia comentat, davant el meu escepticisme, que tenien enquestes que detectaven una forta patacada i que li haurien demanat a l’alcalde que fes un pas al costat. Naturalment, només en Joan Armangué sap la veritat d’aquesta hipòtesi. La divisió interna va quedar confirmada en fer-se pública la llista: en Pere Casellas anava en el sisè lloc. A la fi, però, l’arraconat va treure la grossa: va entrar de regidor amb la dimissió d’Armangué i va ser el portaveu del grup fins fa ben poc. D’errors d’estratègia o de gestió en política, tots en cometem (jo mateix vaig ser incapaç de preveure la fractura interna a ERC arran de determinades decisions posteriors); però en una persona amb 24 anys d’experiència municipal, potser costa més una mica més d’entendre.

CiU i ERC es posicionen

La posició dels nostres partits la vam fer pública en Santi Vila (portaveu de CiU) i jo mateix en dos articles publicats simultàniament a la premsa local a principi de gener de 2007. El d’en Santi («Govern Armangué, morir matant?»), arran de la maniobra que va fer a l’hora de gestionar la finalitat dels dos milions i mig d’euros que l’ajuntament ingressaria per la construcció de la nova presó (El Puig de les Basses). Se li havia advertit des de l’oposició (érem en condicions normals majoria) que no ho sotmetés a votació en el plenari del 22 de desembre de 2006. Cito literalment Santi Vila: «...en conèixer que dos regidors de l’oposició s’absentarien de la sessió, i que, per tant, govern i oposició es repartien igual els vots, (...) fent valdre el vot de qualitat va tirar endavant la seva proposta, violentant sense rubor la pròpia paraula donada». I rematava: «....l’alcalde va confirmar les acusacions dels qui l’han titllat sempre d’un home políticament poc fiable». De la meva banda, li vaig retreure («Decrets amb efectes secundaris») que en un Decret d’alcaldia del dia 27 de desembre, hagués destapat abans d’hora unes propostes urbanístiques que tots els grups havíem acordat deixar per al següent mandat, en el context de la revisió del Pla General. Joan Armangué -de manera legal, però políticament oportunista- havia fet propostes per enlluernar -places aparcament, zones verdes...-, en el sector que va des del carrer Sant Llàtzer fins a la zona del Rally, una zona amb gran pressió urbanística i que necessitava ser esponjada. De fet, aquestes propostes eren un reconeixement a errors propis, perquè l’alcalde dels últims tres mandats (12 anys) havia estat ell. Vaig escriure: «La maniobra clandestina -amagada als grups de l’oposició i força regidors del seu propi govern (...)- delata un determinat estil de fer política». El tret li va sortir per la culata, perquè algunes mesures que es van anar filtrant eren molt traumàtiques urbanísticament i l’efecte bola de neu va contribuir -fàcil deducció- a la seva desfeta electoral del 27 de maig de 2007.

Cartell amb error... involuntari

En campanya, Joan Armangué es va empipar moltíssim amb el cartell d’ERC. Havia de dir «Visca Figueres», que era el lema que havíem triat la secció local. Un error d’impremta -que vàrem detectar en obrir els primers paquets de cartells- va convertir el lema anterior amb un «Visc a Figueres». Vàrem demanar de refer els cartells, però Xavier Vendrell, aleshores responsable de finances d’ERC, s’hi va oposar: «No hi ha calers per a refer la publicitat electoral», em va contestar. Vam debatre molt si els utilitzàvem o no, perquè era evident que semblava un dard claríssim a l’alcalde que vivia (amb tot el dret) a Navata. Finalment, en la disjuntiva de no penjar cartells o penjar aquells «erronis»... vam decidir tirar endavant amb la propaganda. Jo vaig intentar explicar a l’alcalde la situació, però no s’ho va creure. I va obsequiar-me amb una hostilitat manifesta durant molts anys. Sempre he pensat que la seva reacció després de la desfeta patida -els pitjors resultats fins aquell moment dels socialistes a Figueres-, declarant l’endemà de les eleccions que el nou alcalde seria Santi Vila, era la torna del cartell: la visceralitat de la seva intervenció en l’assemblea del PSC després de les eleccions (segons un dels militants assistents) tenia un tuf de revenja personal ben clar. Anys després, amb tots dos ja fora de la política -jo tornava a ser, des de juny de 2012, director de l’institut Ramon Muntaner- penso que vam signar la pau simbòlica al meu despatx, en xerrades/cafès que es van anar fent habituals. Ignoro sé si ell mai es va convèncer del tot que havia estat un error d’impremta sense cap segona intenció. Però així va ser.

Pacte preelectoral amb Santi Vila

Uns dies abans de les eleccions, un ex-alcalde de CiU ens va reunir a en Santi Vila i a mi a casa seva per segellar un acord preelectoral: si ERC i CiU sumàvem majoria, pactaríem davant del previsible guanyador, Joan Armangué. El que tingués més regidors, seria alcalde; l’altre presidiria el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Des del centre de dades de l’Ajuntament es va insistir -error informàtic greu-, fins ben entrada la nit electoral, que CiU tenia 8 regidors i ERC 5. Fins i tot quan el Ministeri de l’Interior ja havia confirmat amb el 100% escrutat que CiU havia guanyat però amb 7 regidors, ERC era segona força amb 6 (un més que a les anteriors) i el PSC tercera amb 5. D’acord amb les preses de posició dels últims mesos, la premsa va veure cantat un govern CiU-ERC. Però no va acabar així.

Inicialment, ningú d’ERC havia qüestionat el pacte preelectoral que abans he explicat, però els resultats oficials van generar ja a la mateixa nit electoral crits de «tripartit, tripartit, Canet alcalde!». L’executiva ampliada d’ERC es va convocar poc després de les eleccions. Es va sotmetre a votació si calia mantenir el pacte Vila-Canet: dels 21 assistents, només dos (en Joan Antoni Bertran-DEP- i jo mateix) vam apostar per mantenir la paraula donada. La resta, com que eren temps de tripartit a la Generalitat i Armangué ja havia anunciat la seva dimissió, optaven per negociar un govern local del mateix signe. Quan l’endemà vaig entrevistar-me amb en Santi a la seu de CiU, ja vaig notar canvis en la seva postura. Malgrat que jo li garantia la seva alcaldia, ell es va començar a fer l’orni en el tema de la presidència del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. És quan constates que les estructures dels partits manen molt. En el Consell Comarcal governaven CiU i PSC, i ja els convenia/interessava repetir pacte. I tens la sensació de ser una joguina o, pitjor, una moneda de canvi.

Proposta insòlita (?) del PSC

Complint el mandat de l’executiva local, en Xavier Besora i jo vàrem entrevistar-nos a Empuriabrava amb representants del PSC (Pere Casellas, Ciro Llueca i Alfons Martínez). En teoria, havíem acordat governar junts: teníem la majoria absoluta, ampliable fins a 12, si ell volia, amb Richard Elelman, d’IC-V. Vam pactar una segona trobada a un restaurant de Palol de Vilatenim. Els representants socialistes, sense avisar, no es van presentar. Palplantats, comencem a adonar-nos que ens han enganyat: estaven pactant amb en Santi Vila. Alcaldia i Consell Comarcal.

Anècdota final (molt) reveladora. La nit abans del ple de constitució de l’ajuntament, em va trucar en Pere Casellas per fer una proposta a la desesperada i estrambòtica: «et votarem com a alcalde, però sense entrar al govern». A canvi, només demanava que el meu partit no consumés el pacte amb CiU a Palafrugell (?) amb què l’endemà Sergi Sabrià li prendria l’alcaldia al PSC de Juli Fernández, la força més votada. No em podia creure aquell nivell de desvergonyiment, i ni tan solament vaig traslladar l’oferta a la direcció del partit.