El pòdcast de la conyeta

Quan vaig començar a fer, farà cinc mesos, el pòdcast Política és pedagogia, ja sabia que seria feina feixuga competir des de l’Empordà i amb pocs mitjans amb la multitud d’oferta que hi ha al voltant d’aquesta nova eina comunicativa que, per altra banda, ja fa temps comença a estar copada (i dopada...) pels qui ja estan o surten a altres mitjans de comunicació, sobretot TV3. Un cas similar al que succeeix per Sant Jordi, on no pocs «autors» aprofitant la seva projecció pública, aprofiten per vendre les seves novetats, no sense el concurs de les editorials. Però posteriorment he pogut copsar que com en el cas dels youtubers, influencers, instagramers, etc., els pòdcasts també s’han posat de moda i l’oportunitat de remenar la cua i fer-te famós (o més famós) porta a una certa bombolla més o menys inflada, artificial, superficial, on tot s’hi val fent conyeta.

El problema ve quan els pòdcasts aposten per l’entreteniment, els «crims», desenvolupament personal i benestar emocional, noves tecnologies i sobretot, l’humor, la comèdia, els disbarats, els acudits, en fi, tot el que tingui a veure amb la distracció i l’escapatòria"

El problema ve quan el gruix dels pòdcasts que actualment es fan, van a buscar audiència sigui com sigui, i, per tant, aposten per l’entreteniment, els «crims», desenvolupament personal i benestar emocional, noves tecnologies i sobretot, l’humor, la comèdia, els disbarats, els acudits, en fi, tot el que tingui a veure amb la distracció i l’escapatòria. Però jo destacaria dins d’aquests el que alguns analistes (jo també) anomenem de la conyeta. De la conyeta catalana, que ja ve de lluny i que ara amb els pòdcasts té una segona oportunitat (i amb el panorama que tenim, amb tots els problemes que sorgeixen, encara més) per tal que el personal estigui el més entretingut possible, ja que Polònia o les imitacions de RAC1, no donen per a més, i el nivell de malestar social necessita grans dosis de vàlvula d’escapament i els que es llencen a produir, realitzar i editar pòdcasts ho saben.

És evident que hi ha pòdcasts formatius, però la majoria tenen més un caràcter professional; pocs són els que aposten per l’educació política en el sentit més pedagògic i menys polític del terme. Per altra banda, fer divulgació per tal que la política esdevingui més pedagògica i la pedagogia tingui més component social i polític, per més necessari que tothom ho consideri ja ho farà qui vingui darrere. Com a més s’està estenent per molts mitjans la conyeta per distreure el personal, els pòdcasts també s’estan contagiant d’aquest virus risoterapèutic.

En fi, com ara ja estic a la recta final del meu, em permeto fer un espòiler de mi mateix i dir-vos que si teniu ganes de pensar, reflexionar, aprofundir amb la cara crítica de la política i una renovada (i vella) manera de fer pedagogia, no dubteu i seguiu-lo.