La vaga com a símptoma

He vist La mestra Violet, el film d’Éric Besnard inspirat en la història de Louise Violet, una ensenyant enviada a un poble rural de França el 1889, en plena implantació de l’escola pública, laica i obligatòria. Veure-la m’ha fet reflexionar sobre el poder transformador de l’educació: sobre la seva capacitat no només d’ensenyar, sinó de canviar mentalitats i obrir futur.

"Avui, la crisi educativa a Catalunya també demana una resposta d’aquest nivell: menys gesticulació i més reforma profunda. Menys administrar el conflicte i més repensar el sistema des de la seva funció social"

Després de les enèsimes aturades de l’educació a Catalunya, i el que queda fins a acabar el curs, crec que és bo recordar que les queixes dels mestres són reals i legítimes. Els salaris, la sobrecàrrega, les ràtios, la burocràcia i la manca de recursos expliquen una part important del malestar. Seria absurd menystenir-ho. Però la protesta no pot quedar atrapada només en la reivindicació salarial, per important que sigui. El que es desgasta no és únicament el poder adquisitiu dels mestres, sinó el model mateix. Un sistema que depèn massa del calendari polític, dels equilibris partidistes i de la improvisació pressupostària acaba abandonant la pregunta essencial: quina escola necessita realment la societat?

És aquí on la pel·lícula fa de mirall. En aquell poble, l’arribada de la mestra no era només una qüestió de feina, sinó de progrés. Obrir una aula significava obrir un futur als més joves en un entorn ancorat en el temps. Avui, la crisi educativa a Catalunya també demana una resposta d’aquest nivell: menys gesticulació i més reforma profunda. Menys administrar el conflicte i més repensar el sistema des de la seva funció social. Si no es fa, l’escola a Catalunya continuarà sent el camp de batalla de sempre, però mai el motor de canvi que hauria de ser.