De Roald Dahl a Alfred Hitchcock, l'homenatge de la Funcional Teatre a dos "monstres" irrepetibles del segle XX

Diuen que Alfred Hitchcock, el cèlebre director del cinema, sempre cercava material pertorbador per recrear al cinema o a les seves mítiques sèries televisives. Quan va conèixer Roald Dahl, a través de la productora Joan Harrison, feia temps que admirava les seves creacions literàries. No és estrany. Les iròniques visions del món i, fins i tot, de cert sadisme domèstic, dels dos homes casaven a la perfecció. És per això que, després de veure com ha plantejat La Funcional Teatre el seu últim muntatge, L’entrevista antològica, estrenat aquest passat cap de setmana als Caputxins, a Figueres i que encara es pot veure aquesta i la propera setmana, només puc pensar que aquest és potser un inesperat doble homenatge al llegat d’aquests dos "monstres" irrepetibles del segle XX, dos narradors únics d’històries inquietants.

Que sigui el mateix Roald Dahl, interpretat per l’actor Josep Maria Cortada, qui narri els tres relats que donen forma a L’entrevista antològica i que els personatges de les tres històries escollides reaccionin a les directrius que marca el seu creador, ja aporta a l’espectador que havia consumit aquella televisió una pista indiscutible del lligam entre Hitchcock i Dahl. És ben sabut que Hitchcock sempre es reservava el paper de narrador per introduir les seves històries. El 1979, Dahl copiaria aquest estil per a una sèrie a la televisió britànica, Tales of the Unexpected, on, durant nou temporades més d’una vintena de relats seus prendrien vida.

Una de les històries de Dahl, que tant ell com Hitchcock durien a la petita pantalla, seria Lamb to the Slaughter. Alguna cosa deu tenir aquest relat, que aborda un crim domèstic, perquè La Funcional Teatre també l’hagi escollit, en aquest cas, traduint-lo com La matança del xai. Amb uns personatges força estereotipats i, fins a un cert punt ridículs, l’autor ens parla de com la violència més instintiva també pot fer-se lloc en un entorn quotidià i arribar de qui menys un s’espera. Aquest interès per la cara fosca de les persones té continuïtat als altres dos relats. A El verí l’amenaça que inicialment semblava que arribaria d’un animal, realment acabarà sortint de la boca d’un dels protagonistes mentre que a El gos d’en Claud les mentides d’un dels personatges per tapar l’activitat a la qual es vol dedicar agafen unes proporcions estrambòtiques.

D’aquesta posada en escena, que retorna a la companyia als Caputxins després de vint anys, destaca l’encert d’una escenografia minimalista que recrea l’univers dels contes infantils de Dahl, pels quals potser més se’l recorda. També que el veterà grup sigui dirigit per dos dels seus components més joves, Queralt Guday i Toni Naranjo, qui també ha fet l’adaptació, prova que els canvis poden ser saludables i, sempre, enriquidors.

Subscriu-te per seguir llegint