El Último

Els meus records del Último de la Fila em traslladen a l’etapa adolescent. No enganyo ningú quan dic que els havia vist més de cinc cops en directe. Diria que entre cinc i deu. Això passava en una època en la qual es feien concerts en viu, més assequibles per a la butxaca i més prop de casa. Aleshores podies veure en Loquillo, els Rebeldes, els Heroes del Silencio, la Luz Casal, els Danza Invisible... perquè, encara que alguns ens hagin volgut fer creure el contrari, no tots eren de la «Movida» madrilenya. D’artistes també n’hi havia de catalans, aragonesos, gallecs, andalusos... l’Espanya de les autonomies cantant en castellà molt ben representada a sobre d’un escenari. Sense oblidar els que cantaven en gallec, en euskera, en català, que també n’hi havia i com tots sabem, de molt bons.

Temps en els quals era possible veure grups d’aquí en format gran concert actuant com a teloners d’artistes internacionals consagrats: el cas del mateix Último de la Fila al concert d’Amnistia Internacional al Camp Nou o amb la Tina Turner a l’Estadi Olímpic. Finals dels vuitanta i principis dels noranta en una Barcelona preolímpica i apoderada que s’atrevia amb tot. Abans calia haver fet cua a discos Castelló, al Corte Inglés, a les taquilles dels recintes on se celebraven els recitals, o bé trobar algun col·lega que la fes per tu.

"Aleshores podies veure en Loquillo, els Rebeldes, els Heroes del Silencio, la Luz Casal, els Danza Invisible... perquè, encara que alguns ens hagin volgut fer creure el contrari, no tots eren de la «Movida» madrilenya"

Avui en dia l’espera es fa per ordinador, per l’internet que diria la meva mare. Amb milers d’usuaris amb un número més baix que tu quan s’inicia el procés per aconseguir entrada i amb una revenda teclejant oculta esperant la seva oportunitat. Sense rostres però més o menys igual d’impossible que abans per qui treballa en horari regular i no disposa d’ajut. Per no parlar dels dies dels concerts, moltes vegades entre setmana i a Barcelona, difícil per un empordanès a l’Empordà. Per bé que s’ha d’admetre que s’ha millorat molt en l’horari d'aquests, que tendeixen a avançar-se i comencen cap a les nou del vespre, moment molt propici per quan acaba el concert poder anar a dormir o tornar a casa a una hora raonable sense risc de perdre’s l'endemà.

No vaig veurea el «Último» aquesta última vegada. Segurament vaig ser poc «Rápido» o directament «Burro». No tenia entrada per assistir-hi. Però no hi fa res, la meva ànima hi era. Allà, al Lluís Companys de Barcelona, com una més de les cinquanta mil persones que van omplir-lo durant les dues actuacions que van fer. I ho he pogut gaudir a través de les xarxes, l’algoritme sap que m’agraden i no deixa d’enviar-me vídeos dels concerts. I si tinc salut els veuré d’aquí a vint anys, quan ells en tinguin noranta i hi tornin.